Societat

La llum minvant al vespre

LA REMOR DEL VENT

La dona baixa per la vorera i, abans d'arribar a la placeta on roman l'habitatge tronat, se n'atura al davant com si anés a entaular una conversa amb ell. Tot seguit ressegueix amb una llarga ullada encuriosida les finestres, les parets escrostonades, la llum minvant de la vesprada sobre la pintura esvanida. Darrere la matèria grisenca pot veure la imatge d'una nena, esblanqueïda en difuminar-se'n el color. Tot d'habitacions llunyanes on trobava l'escalfor d'una llar. Intenta esbrinar què hi ha quedat de tot allò, què n'aconseguirà albirar darrere els maons que li volen foragitar els records. Regalima l'esguit d'un núvol a sobre del carrer i l'esgarrifança del cos prem la gola a la recerca d'una llàgrima. Els contes vora foc, les rialles, el temps congelat entre la flama rogenca i els cruixits de les branques. Els laberints que esqueixaven passadissos i descordaven la màgia del somni.

El portal ample, de fusta envellida i descurada. El primer pis branda enlaire dos balcons de ferro rovellat; un dels batents, espatllat, en penja de la frontissa que li resta; a les nits el vent la belluga fent una barrila a què els veïns s'han avesat. Al segon pis s'esbatanen unes finestres baixes amb barres metàl·liques. A la banda esquerra de la casa s'alça un mur culminat per teules plenes de verdet. Al darrere se n'agotna el corral que sempre fou un univers on totes les històries més destrellatades hi cabien i li eixamplaven el món.

Ella deixa lliscar l'esguard cap a la serralada d'enfront, horitzó de la infantesa, preguntes clapades sobre la faç del vent. Allà endavant s'erigeix ufanós el turó de “el altikyo”, paisatge d'ametlers, flors del costum. Els esbarzers han cobert la terra passant-hi unes ungles ferotges que han escarbotat les empremtes de tots aquells nens que hi jugaren al llarg dels anys. La noguera de la “font de las donas” s'enteranyina, com ho feia abans, entre el rocam. La ruta de l'aigua que fa de Millares un país aquós on el sol es reflecteix amb espurnejos marins.

Des dels horts hi puja la humitat del barranc. La flaire ensucrada dels canyars tendres, una nit de gessamí que s'escolarà pels finestrons d'un habitacle on ja no hi pot tornar. Tot d'una l'envaeixen els fils llefiscosos de l'enyorament. Com ara aquell costum que tenien a algunes cases de treure'n la paella al mig de l'entrada per refredar-la. Una mena de boira li acosta l'anècdota del germà i somriu, quan hi entrà corrent a cal veí sense mirar on posava els peus aquell nen de sis o set anys.

—Salva! Atenció amb la paella! —cridà “el chispa” tot astorat.

—Encara n'hi ha una altra? —fou la resposta del xiquet tot mirant el seu peu a dins d'aquell arròs tan ben presentat i d'on no gosava treure'l per si de cas.

O quan el pastor aquell, qui, per festes del poble, va llançar els coets a la muntanya on pasturava el seu ramat.

—Home, les meues cabres van a quedar-se sense festa?

Després de tantes generacions diuen que pels voltants àdhuc corren descendents d'aquells animalets que n'eixiren espaordits en desbandada.

L'estona passa i no pot sostreure's a la imatge desvalguda de l'edifici. Com seria creuar de bell nou aquesta portalada malgirbada? Assolir les estances, les pells estimades a frec, les paraules amatents, la lluïssor d'unes mirades que volien acaronar-la per sempre. El vespre se li diposita lleument sobre els muscles, la llum minvada li gargoteja unes ulleres moradenques sota els ulls. Quin poble tan petit aquest que li atibaca el cor de remembrances. Demà s'hi ajupirà per passar, com ho feia de menuda, per dins de “el arquikyo” de l'església. I aquesta dona sap que tornarà una i altra vegada a perdre's dins d'un grapat de carenes on naixen i moren les albades, els capvespres, els crepuscles que li entinten d'esperança les pupil·les.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.