Polsim de fragilitat

Duies el cor penjant d'un fil esberlat. I he de dir-te que no hi tens cap raó. Véns d'un col·legi on has espargit engrunes de l'orbe que a dins teu agomboles, aquests bocins tan íntims i estimats que només vols retre a qui se'ls sap guanyar. No has de permetre que s'hi endinse qualsevol rapinyador de somnis. Mentre el paisatge i les estacions et transiten sota els ulls encofurnats dins les ulleres de sol, la melangia tomballeja des dels brocs d'uns arbres que de seguida són passat finit. El cel s'encapota i fuma els núvols entrecreuats i acabats d'arribar, perquè el sol d'aquest matí sembla fastiguejat i s'hi arronsa displicent. El dia quedarà tenyit amb la grisor metàl·lica típica de l'hivern.

Al seient d'enfront, una dona ranejant els quaranta anys, mastega amb mossos feréstecs una poma vermella i de tirallongues grogues. La fressa de cada etzibada t'eixorda el cervell i quan ella n'acaba, l'assossec et nega l'afany. Un jove de trets sud-americans es planta davant d'una de les portes, alhora que fa un petit enraonament adreçat als viatgers, treu de la funda un guitarra. Comença a cantar, no gaire bé, una cançó que parla d'amors desventurats, d'una estimada que no hi és al seu costat en arribar Nadal. No obstant això, encara hi rep alguna moneda quan ens passa pel costat. Escoltes la xerrameca de dos homes, un d'ells du una bossa gran, d'aquelles de supermercat, a vessar de taronges. El rostre, tot i la fatiga, s'hi veu il·luminat per un somriure interior.

—Home, encara li portes taronges a la Maruja? —pregunta l'altre amb sorna.

—I tant. Sempre que baixe a ciutat li'n porte, li n'agraden molt i a sa mare també. Me les dóna el meu cap, bona gent. I jo de seguida me les aparte per a la meua Maruja... —i en dir-ho la veu se li esquerda de tendresa.

—Xe, que la Maruja està amb Pep “el vaquer”. Andreu, ho saps de sobres.

—La gent sempre parla massa —hi protesta com una cantarella de nen—. Ella digué que m'esperaria, que lluitaria per mi. Em necessita, que m'ho digué a mi, sí. Jo treballe de valent per llogar un piset i que ens puguem casar aviat.

—Així que tu ets el babau de qui estaven mofant-se eixa parella l'altre dia en el “Bar dels Caçadors”? —mentre el company fa el seu parlament, ell belluga el cap negativament, com d'esma, tota l'estona—. Segons deia la Maruja, ets un panoli que li regales taronges quan véns del poble i que li pegues la pallissa amb els teus rotllos. Però si el seu marit ja la va fer fora de casa. L'altre paio té una bona feina i un pis al centre de la ciutat. I és que les nits a la cofurna de la platja deuen ser molt gelades. Què li pots oferir tu? A més, no t'ha estimat mai, no sigues ruc.

De segur que aquest amb qui conversa no deu ser-ne un bon amic, el to que empra és força fatxenda, com si se n'alegrés, L'home de les taronges no pot dir res. El semblant se li ha marcit, la mirada plora envers endins. Ningú no se'n fixa, però tu sí que has copsat el turment sobtat amb què acaba d'ensopegar-hi. Llegeixes el seu cos defallit, l'estupor que l'embroma l'esguard esmaperdut, la certesa que el devasta. No el coneixes i no el tornaràs a veure mai més, però secretament li fas costat i sents que uns dimonis sense entranyes se n'han rigut. Eixa mena de gent amb el cor glaçat, que potser han llançat aquest ésser migrat al fem sense cap tremolor en el gest despietat i impassible. Pel que intueixes, ell ha lliurat la seua confiança ingènua a la misèria humana i mentidera, individus de pedra, de llauna. Talment una gasela que s'ha posat a tir de les feristeles i l'han esquinçat a dentegades esfereïdores.

Tot hi són elucubracions. Quan fites els passatgers que et circumden, jugues a introduir-te'n, tot i sabent la impossibilitat de desvetllar-ne la crua realitat. El cos se t'hi esgarrifa, com si un polsim de fragilitat espurnegés el vagó sorollós d'un tren penetrant els camins on convergeixen milers de solituds mudes.

Almussafes 1 desembre del 2013