Religió, poder i “cunyà”

El 87% de la població de Myanmar és budista i n'està orgullosa. A més a més, per ser-ho, pots acabar ben situat al govern.

Els mon foren els primers a practicar el budisme theravada i, més endavant, els pyu el combinaren amb el mahayana i el tantrisme. Un reide l'era Bagan n'ordenà la seua “depuració”, però mai no ha pogut alliberar-se de tantrisme, hinduisme i animisme.

Diuen que el theravada és el més auster i ascètic. Vies per assolir la perfecció són alimentar els monjos, fer donacions als temples i resar a la pagoda local. Experiència molt gratificant i d'una bellesa indescriptible fou contemplar les peregrinacions dels monjos pels carrers. Eixien del monestir a trenc d'alba, alhora que sonava el gong, amb un bol —on el fidel dipositava el menjar o l'almoina—, un paraigües i abillats amb una toga del mateix color; enmig d'un silenci reverencial.

Hi ha més d'un milió de monjos repartits en 50.000 comunitats monàstiques associades a les zedi (temples) que s'anomenen kyaungtaik, hpongyi-kyaung o kyaung. Els homes passen pel monestir dos cops en la vida i tot el que necessiten —3 togues, navalla d'afaitar, paraigües, filtre per a l'aigua potable i bol per a l'almoina— és rebut de mans de la comunitat. Elles porten togues color rosa i ells, de tres colors que depenen d'edat i temps; tots i totes s'afaiten el cap.

Quant a les restants confessions, encara que l'animisme comprèn l'1% de la població, hi ha deixat una forta petja. La figura central és el nat, esperit que ho domina tot. El més popular és Eindwin-Min Mahagiri —senyor de la gran muntanya—, perquè protegeix la llar. Se'ls aplaca amb ofrenes i festes(les nat pwe) animades per una música forta i acolorida. Vaig tenir la sort de poder estar en la més important, que se celebra en agost, a 20 km de Mandalay.

Les dones tenen menys protagonisme religiós que no pas els homes. Així, hi ha pagodes on elles no poden estar-s'hi.

Per a l'occidental sense confessió, les expressions del budisme “myanmarès” poden semblar-li excessives. Resulta paradoxal que un país que s'autoproclama comunista compte amb un nombre desmesurat de monjos, pagodes —payàsen diuen ells— i imatges religioses; o que les manifestacions meditatives i espirituals no apareguen en el gest quotidià dels seus practicants. No vaig acabar de tenir clar si els governants donen suport al budisme perquè no han pogut neutralitzar-lo o perquè no han volgut. La qüestió, però, és que religió i poder hi estan, ara mateix, unides irremissiblement. Al cap i a la fi, la primera sempre ha estat al costat de la segona com a eina d'acceptació de fam i ansietat. Com no estar-ho, doncs, en una regió del món on la misèria va a la seua, al costat del popular cunyà?