L'estima

Hui no ha eixit el dia, és el jorn de les fulles mortes i l'hivern estiregassa els branquells de la dissort. Un ventijol moll belluga la roba melangiosa que es marceix a les terrasses amb esquitxos de ruixim. La dona que pensa massa corre entre el fullam, res la pot detenir, la ment s'empesca paranys per afeblir-li el cos, però si ella ha decidit fins a on vol arribar, ho assolirà per sobre de tot. L'esguard se li desglaça envers el ponent escatat de fum, els peus són rebrots de l'herba i la rosada. Ja no s'hi 'esvera quan sent un lleu esvaïment, s'hi ha avesat i se'n refà aviat. Un ocell desemparat fa una cursa al seu costat amb les potes esberladisses i neguitoses pel fred, tot seguit s'hi envola. El brancatge dels arbres nus s'enfila cap amunt amb urpes enrevessades. La dona lluitadora sent el degoteig de la suor enterbolint-se amb les llàgrimes. Encara li fibla a la pell el caliu de l'abraçada d'ahir, quan Luisa, la dona gran, companya de l'escola de teatre que és com una mare per a ella, se li esfondrà als braços inerme, desfermada per l'esquinçament d'haver perdut, d'una mort sobtada, el fill de trenta-cinc anys, el menut dels quatre que en té. Ferida i tot, hi era una columna espargint la fortalesa que li rajava a doll.

A la dona que corre sola li han dit que no podem carregar amb el patiment dels altres, perquè s'hi converteix en un problema nostre. Però ella no sap, i potser no ho vol saber, com defugir-ne. S'hi fica massa sovint a les sabates del proïsme. Un individu li explicava que hem de llançar la malaurança aliena als marges del viarany, perquè hi podria arrossegar-nos. Gent que es nodreix de llibres i cursets d'auto ajuda on poden desenvolupar el seu egoisme, amb la idea fixa de guarir-se ells, allò de: “qui puga que se salve”. Fins i tot aquell li'n recomanà un sobre com lluitar contra la dependència emocional o una cosa semblant. I després, sense un bri de respecte pels éssers humans, propaguen el mal d'una manera menyspreable, vil, indigna... Personatges covards que fan sang, s'ho tiren tot a l'esquena, trepitgen les seues víctimes lliurades a la maror que se'ls empassa. Ho fan sense ni una petita tremolor a les mans, amb una fredor inquietant, espaordidora. Així, feroçment, com qui estripa un drap brut, i finalment les esborren de la seua ment per sempre.

Ella és incapaç d'aquests actes miserables. Com deixar de compadir-se de qui lluita dins d'una teranyina? Com desentendre's de les partícules d'estima que impregnen les persones? Com deixar de costat criatures esqueixades? Com no tenir Luisa i la seua família al cor en aquest moment?

A la dona que plora, el cervell no deixa de relatar-li metàfores, imatges, mots força estranys que tan sols la poesia gosa a clissar. A l'esquena copsa un tènue contacte, un dit de sol intuït d'amagat cridant la seua atenció, calidesa momentània enmig de la gelor. En tombar, el vent li masega el semblant i li grapeja la figura esfumant-se vers el llevant. El llagrimeig se li estén sobre les galtes, pegallós, roent. Alça els ulls del terra, ara és el moment de la tornada i l'energia, el vertigen, li augmenten. Un brunzit d'estima l'esperona la joia de viure, en un principi s'engrandeix sobre l'àmbit més proper, l'enlluernament d'una jornada que, a hores d'ara, ha acordat venir al món com un nadó impol·lut. A l'instant una allau de mirades, tendresa, paraules encoratjadores, el frec d'unes mans amorosides, l'evocació d'aquells que la necessiten i l'han estimada amb veritat, li rebleixen el decandiment d'un matí que fa una estona semblava eclipsat.

Almussafes 24 desembre del 2013