Al besllum de la solitud

Al bell mig de la Calderona, gairebé les dues de la matinada, la nit de cap d'any. Els fars d'un vehicle escadusser han esbocinat, amb una rampellada transitòria, l'assossec de la muntanya. Tu escrius al besllum de les pinedes, no aperceps el fred. El cucut ha romput un silenci sobtat que a penes has tingut temps de pair. Tot seguit, els gossos borden per les carenes, els seus lladrucs, conversa inabastable, s'esbalcen envers els barrancs i la vall llunyana en què t'empesques la mar. Una sanefa d'afigurada claror serpenteja al capdamunt de la serralada d'enfront, talment flocs de capteniments secrets que polsen a l'altra banda dels cims. Adés, algú ha encés les estrelles i et piquen l'ullet, et llampurnegen al damunt i, de colp i volta, es dreça davant teu aquell llogaret de la infantesa, el reialme on tastares el suprem goig. Amanyagues les fulles d'una olivera a l'entreclaror i els dits s'amaren d'un polsim agrest i proper. Un núvol entremaliat juga a empaitar la Lluna. Tot d'una, alenes a frec de l'albaïna, humitejada pels cims que et corprenen, endinsada en l'obscuritat; tu ets invisible en aquesta solitud d'immensa foscúria. No obstant això, continues omplint de lletres el petit quadern, a cegues. És la intuïció, el costum de la tinta escolant-se al dessobre del paper.

Ara el cor s'empassa l'horitzó remot amb un llambrec que finalment s'hi aferma. Allà a sota, els llums de les ciutats congriades per fer-te creure que sols n'és una, t'ennueguen l'esguard. Evoques la vesprada d'ahir, mentre esperaves, vora el supermercat, els companys que hi havien entrat a comprar un parell de queviures oblidats al matí. La jove romanesa asseguda en terra, demanant almoina a la porta de la botiga de congelats. Vés a saber per què, t'hi acostares amb el pretext de donar-li unes monedes. De seguida hi encetàreu a parlar, potser no tot el que et va contar fou veritat, però la seua mirada maldava per mostrar-se veritable. Tant s'hi val, ho havies de fer i muts i a la gàbia. Embadalida vers les lluminàries del vertigen que sobrepassa les urbs, escoltes la veu de Mila, la jove actriu que ha d'actuar a canvi de quatre xavos, mentre deia: “Què li anem a fer? Aquest és el preu que hem de pagar pel nostre somni.” Han ocorregut nombrosos successos estranys en aquells llocs mentiderament il·luminats. Escarabats perversos que han arrabassat les il·lusions de la gent. Hi han enfonsat, a tota virolla, l'Educació, la Sanitat, les televisions públiques, com ara la nostra, Canal 9. Allò que ha sigut aixecat amb l'esforç de tot un poble, s'ho han cruspit com rapinyaires espellifant el tiberi i xuclant la sang de les despulles. Les víctimes d'allò són els éssers que han pascut un projecte de vida, han ret un preu i els lladregots empastifats de calés els l'han desfermat i assolat. Hi són, a més, els qui s'anomenen empresaris, cucs fastigosos que fan fora la gent com si fossen papers esmicolats després de servir-se'n. O els artistes que treballen als bars, als centres comercials, a la recollida de la taronja, això si la sort els dedica un bocí del seu somriure. I no és que els faça por la feina, només volen consagrar-se al do pel què han breguejat des que han tingut ulls, aqueixa meravella que poden i volen oferir al món que els envolta. El bramul dels carrers encobreix també els covards que no gosen telefonar a l'amiga que ha patit una malaltia força greu, perquè tenen por a saber que hi haja tornat a recaure. Ves per on! Precisament ara que és quan els amics han de ser-ne al costat. Què ens està passant?

Per bé que vols restaurar els paratges que trepitges pels teus amoïnaments, abandones aqueix cosmos rebordonit. Retornes al caliu dels confrares, al saló de la casa de Serra en què heu cabut ben bé les disset personetes que us hi heu ajuntat. Has copsat l'ànima del poetes que t'envolten. Ací heu acollit, si fa no fa, un parell d'hores, el nou any, amb dotze gallons de mandarina. Tots plegats fent batibull, lleials en l'abraçada i el brindis. Fa vint anys que avanceu junts defugint els milanta entrebancs amb què us heu acarat. Els companys amatents de L'Argila. Demà has de parlar d'ells, perquè són la part màgica de la teua vida i t'hi esbargeixen la boira de la solitud.

Almussafes 6 gener del 2014