Societat

Delejat sol d'hivern

LA REMOR DEL VENT

Els dies assolellats d'hivern la gent s'aplega als parcs, com els caragols a la recerca de l'herba després de la pluja. L'home a qui han arrabassat la feina és novell en aquest costum, no hi havia vingut mai en un jorn laborable. Trenta-set anys treballant al mateix lloc i ja no hi pot tornar, la nau roman descurada als afores, s'hi ha quedat covant el solatge de tota una vida. Cal desfer-se del costum, conrear altres viaranys, tot i sabent que no és gens fàcil tornar a engegar les passes. En cloure els ulls li regalima a sobre de la pell la tebior de la galvana que li transforma el cos en un embalum pesant. S'escolta el brogit del pit-roig, la carbonera, els teuladins o la merla planant en desori entre el fullatge del taronger amarg, dels eucaliptus o les magnolieres. La ciutat sembla que no hi és.

A prop, una jove morena amb ulleres de sol passeja un Chihuahua anglès ben petit , a sota li'n degotegen un parell de llàgrimes. Quina deu ser la seua dissort? Una mica més enllà, una dona força atractiva, que ja no compleix els quaranta, resta immòbil, capficada a dins seu, sembla que el món no pot percaçar-la. S'hi ha assegut en un banc, tibada, sense cap senyal de prostració. Com si s'estigués rumiant tot el que li haja pogut passar. La serenitat li traspua el posat i si algú se la mirés ara, copsaria com li creix el determini, el ressorgiment de la dona que lluita. Ella és qui tira sempre endavant, qui agafa la mà del malalt i l'encoratja; qui s'enfronta al desencís quan li fan la traveta aquells en què confiava. L'aparença, la mirada, ens diuen que a ella no la va a parar qualsevol pelacanyes. L'home sense quefer es deixa arrossegar per aquesta imatge i se li encomana la vitalitat que en veu brollar a doll. Ell no sap d'on ve, ni els entrebancs que ha hagut d'esquivar, però entén que a ella, amb la contemplació dels voltants, la inunda una puixança que volta la seua decisió amb l'acer. La brega no se acaba mai i és ací on li augmenta el valor.

Hi arriba una parella una mica dispar: Anicet i Atanàsia. Ell, rabassut, ulls de ratolí. La veu de xerraire sona rogallosa; de tant en tant es torca, amb un mocador, el rajolí de saliva que li vessa de les genives. Camina ufanejant-se, agafat del braç de la femella malgirbada, una mica geperuda i un pam més alta que no ell. Al barri hom diu que l'home, de jove, volia ser actor i, com que les seues aptituds eren més aviat mediocres i caracteritzat per un tarannà de saberut estantís, s'hi hagué de dedicar a donar classes d'interpretació a d'altres. Per sobreviure sempre ha aconseguit engalipar alguna beneita que el mantingués. S'hi fa servir de la llàstima, la xerrameca i la mentida. L'han fet fora de l'Escola Creativa d'Actors perquè els seus companys n'estaven farts. Ha calcigat amics que se'n refiaven, els ha traït a còpia de parlar mal d'ells als caps, per tal de furtar-los el lloc. Ara Anicet fa plans de futur, ha demanat un crèdit que començarà a pagar en jubilar-se el pròxim any i quan falte el pare, ja gran, encara li deixarà alguna cosa. Mentre, viu a costa de l'Atanàsia, a qui va conèixer en un dels seus cursos i de seguida se n'encaterinà, sobretot per la casa que té al centre i el sou generós amb què gaudeix. Quan la mires creus que té gairebé cinquanta anys, o més, però en realitat no en té ni quaranta. Com que és força tanoca, aviat caigué a l'enviscada de l'Anicet. Ella admirava aquest home vulgar com a un ésser superior que lluita contra les insidies dels envejosos. Atanàsia l'escolta parlar distreta, ja comença a pensar que potser ha clavat la pota en aquesta relació, perquè, si t'ho penses bé, ¿quin atractiu té un iaio amb mitja dentadura postissa que de vegades li trontolla en parlar? Ha deixat de ser el mestre, l'actor que l'enlluernà en aquell moment quan la féu sentir-se especial. No s'hi veu amb cor de pair-lo i un baf de tristor li entela les gafes de miop.

La jove bruna es torca els ulls i somriu en veure el gosset fent gambirols xamosos en encalçar la joguina que ella li llança. L'home aturat els contempla i al pit se li ablama una mena de gaubança. Cal tornar a casa amb la seua esposa, a qui estima des de fa més de trenta anys com si fos ahir. El sol bada la gespa, fa un bleix d'alleujament, arramba l'ombra als troncs dels arbres i llostreja la vesprada amb un resplendor que desclou les portalades del coratge.

Almussafes 13 gener del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.