Societat

Una nena de l'URSS: de la il·lusió a les penalitats

A principi de febrer del 1939 feia dos mesos i mig que Roser Rosés (Barcelona, 1926) havia arribat a l'URSS amb la seva tieta i dues cosines. Formava part de l'última expedició d'infants republicans, que integraven uns 200 refugiats. El seu oncle era el metge responsable d'aquestes expedicions i això va facilitar la marxa. Encara que Roser Rosés deixava aquí els pares i el germà, hi anava il·lusionada d'escapar dels bombardejos. No podia ni imaginar que no els veuria fins al cap de nou anys, un període que va capgirar la família sencera. Quan la Roser va tornar a Barcelona, es va trobar una família atemorida i silenciada per la dictadura: els pares eren d'ERC abans de la guerra, però el terror va ser tal –el pare va viure la presó durant la postguerra– que la Roser mai va poder explicar-los tot el que havia passat a l'URSS. No va ser fins fa uns vuit anys que va començar a explicar la seva història i, com a membre del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, fa xerrades a escoles i instituts.

La història d'aquesta dona menuda, culta, de 88 anys, amb una casa carregada de llibres i d'obres en rus, la va portar per llocs inaudits de l'URSS i tota mena d'avatars, que relata amb naturalitat. Primer, va passar un parell d'anys “agradables”, de “vida tranquil·la”, a prop de Moscou: els refugiats eren ben acollits i alfabetitzats de seguida. Després, va viure les penúries de la Segona Guerra Mundial i les evacuacions, que li farien fer 120.000 quilòmetres marcats per la fam, el fred i situacions dramàtiques. La mort d'una de les cosines va ser un dels primers cops, que, a més, va sotraguejar fortament la seva tieta, que es trobava a l'URSS sola, amb un fill acabat de néixer i sense el marit. El 1941 van començar les evacuacions, també la lluita per la supervivència. Sola, la Roser primer va ser portada cap a l'antiga Stalingrad, on va sentir els 40 graus sota zero (“vam baixar en vaixell pel Volga i els nazis ens van metrallar”); després, cap a diversos punts de l'Uzbekistan (llavors dins de l'URSS), on va intentar retrobar la tieta, i finalment, cap al nord de Crimea, fins que, acabada la guerra, va retornar a prop de Moscou. En aquest periple va fer viatges en tren d'una terrible precarietat; va veure morir gent de malalties, d'inanició (“vaig vendre'm les trenes que havia guardat per poder menjar”); va fer feines dures, de pagesa, de cuinera (“només fèiem farinetes”)... Des de Mèxic, el seu oncle la va reclamar, a ella i la resta de família, i després de vicissituds de tota mena van aconseguir arribar a Amèrica. La Roser s'hi hauria d'estar un any fins a poder tornar a Catalunya. El 1947 res era com la Catalunya de l'escola republicana i l'escoltisme que havia conegut. Tampoc els seus pares i el germà. “Tothom havia canviat.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.