Societat

Ocells d'aigua

LA REMOR DEL VENT

La dona dels ulls d'un blau estepari i poruc que evocava la tardor, baixà de l'avió acabat d'aterrar a Manises. La llum de la Mediterrània li'n canvià la tonalitat. Bucarest s'havia quedat tres hores enrere, dotze graus sota zero i la neu arran dels genolls. De camí cap al poble delejava amb la mirada les contrades imaginades. On eren les muntanyes, l'herba, els boscos? Només podia albirar a la llunyania els contorns d'unes serralades mig esborrades entre la grisor. Un país nou, càlid però una mica esquerp per a ella, on intuïa que podia caure a les urpes dels individus perversos que sotgen pertot arreu. Sabia ben bé que els ulls de xai amaguen massa sovint l'esguard de l'assassí. En descendir-ne els graons deixava anar a cada passa un bocí de la memòria, cloïa portes, fermava estances, es proscrivia a sí mateixa qualsevol engruna d'enyorança. Les seues arrels haurien de ser des d'aleshores ençà un ocell d'aigua que s'esbordella entre els núvols. A poc a poc començà a aprendre els carrers de Benifaió. Després trobà una feina de mainadera i finalment aquesta d'administrativa en un magatzem de fruites, res a veure amb la seua llicenciatura en Empresarials. Allà ha quedat sa casa hipotecada, amb el jardí on s'esbargia la llibertat, el arbres ramalluts i tota mena de plantes; els més de quatre mil llibres que omplin les prestatgeries de la llar deshabitada; l'horitzó anyil on repenjava les pupil·les en vesprejar. Fa tres anys que la va deixar a l'esquena i no vol tornar-hi fins que no siga seua una altra vegada, quan recupere aqueix péntol d'existència que se li va esbrancar com un esquinçall del cor. De vegades se sent com una mena de fullam esbocinat que no troba el seu indret al món i cerca aixopluc al bell mig del silenci. Els dies són migrats i li manca el temps, les hores les passa dins d'una nau desolada, agullonada pels crits del germà embriac del propietari. Podria deixar-se guanyar pel neguit, abandonar-se a la descurança, perquè els seus jorns són un infinit discórrer de formiga atrafegada.

Recorda aquell dia, quan va veure l'edifici de l'Escola d'Adults d'Almussafes, en aqueix moment entengué que allí trobaria ella el seu petit amagatall, el lloc adient per aprendre una llengua que fins ara li era aliena. Dues nits a la setmana que obriren una lluerna en la foscúria del costum, uns companys semblants en la planyença, una mestra amatent; paraules belles eixorivint la incertitud, esclat de rialles, proximitat, un colp precís a la solitud; éssers humans recuperant un brisall de dignitat. Donato, l'italià trapella; Zakia, la marroquina enraonadora; Aziz, el pakistanès silenciós; Genicleide, la jove brasilera i sa mare Aubenita; Anisoara... Ella, l'estrangera entre d'altres, tot i que sempre serà “aqueixa romanesa tan estranya”, se sent baula d'aquesta rotllana. En fer una llambregada pel passat evoca un estany on dibuixava vaixells per veure com se'n polsinaven en l'aiguat. El primer llibre de sa vida el va llegir als quatre anys, fou una antologia d'uns poemes de Mihai Eminescu, el poeta nacional de Romania. La dona d'ulls enyoradissos acluca les parpelles i els versos es basteixen nítids sobre l'aire de Ponent. Mentalment en tradueix el significat, si més no, ho intenta:

Cu penetul ca sideful

straluceste o porumbita,

cu capsorul sub aripa

adormita sub o vita.

Si tacere e afara.

Amb les plomes de nacre

resplendeix una coloma,

amb el cap davall de l'ala

dormint a sota d'una vinya.

Silenci.

Almussafes 10 de febrer del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.