Societat

Una gastronomia de supervivència

UNA TURISTA COMPROMESA

A primer cop d'ull i acabat d'arribar-hi, hom podria pensar que la cuina de Myanmar és variada i força especiada. Encertaria quant al segon suposat; no pas pel que fa al primer. Al cap d'uns pocs dies constataria ja que és relativament avorrida, sobretot si la compara amb la xinesa, autèntica “reina” sense necessitat de cap corona, conseqüència, entre d'altres, d'una cultura de la supervivència força intel·ligent que no li ha tret ni creativitat ni seny.

La gastronomia del país, independentment de les múltiples ètnies, podria ser perfectament classificada d'acord amb la presència o absència de curris (hin per a ells). En el primer cas,s'empren per a amanir peix —de riu normalment—, pollastre, llagostins, xai i vegetals.Ara bé, n'aporten o no, la base de tots és l'arròs —htamin—, al damunt del qual es vessaran de manera opcional els diferents curris barrejats amb la “mescla”. En tot cas, per a un paladar no massa sensible a tanta espècie es faran difícils d'endevinar els curris aportats a la “martingala” culinària.

La diferència fonamental entre la magnífica cultura gastronòmica xinesa i la birmana és que la primera es cuina de fogó ràpid i d'efecte final “al dente” —per necessitat, ja que sempre han tingut poca llenya— i la segona lenta, perquè estan voltats d'herba i fusta pertot arreu; per cert, millor tastar-la fins a migdia, quan encara són frescos els productes.

Pel que fa a les espècies, els curris birmans són els més suaus d'Àsia i hi ha cuiners que els substitueixen per un “combinat”, que ells anomenen masala, de cúrcuma, gingebre, all, sal i ceba barrejat amb grans quantitats d'oli de cacauet i pasta de gambes. Per contra, en l'àmbit dels picants, el balachaung és un condiment de bitxo, tamarinde i gambes seques capolades i el ngapijaw, una pasta de gambes o peix sec i fermentat acre i molt calenta fregida en oli de cacauet amb bitxo, all i ceba. Els plats se solen salar amb ngan-pya-ye, salsa clara de peix o gambes premsades.

Però les mestresses de debò de la cuina birmana són les dhouqo thoug, amanides lleugeres i picants elaborades amb fruites o verdures crues banyades amb suc de llima i una mescla de ceba, cacauets, bitxo (com si pot constatar, omnipresent a la cuina birmana) i altres espècies. Les més sucoses són la maji-yweqdhouq (amb fulles de tamarinde) i la shauk-thidhouq (amb pomelo). Les exquisides t'amin let-dhouq es preparen amb arròs.

Hi ha un remenat birmà força popular, el la-hpeqdhouq, elaborat amb fulles de te humides i premsades, sèsam, pèsols i alls fregits, gambes seques, cacauets, coco i gingebre torrats i d'altres adobs cruixents. Guarnicions també habituals són la peh-hin-ye (sopa —dhal— de llenties), d'influència índia, i la hin-jo, sopa de carabassa verda. Si demanem més d'un curri en un t'amin zain (paradeta d'arròs), ens donen arròs, dahl i guarnició sense haver de pagar.

Els famosos noodles són aliment de desdejuni i queixalada entre àpats principals. Consisteixen en llargs fideus elaborats amb arròs i n'hi ha de procedència birmana i xinesa; però els segons són més exquisits. Els plats més coneguts que els contenen són el mohinga (amb pollastre o peix) i l'oun-no hkauq-sweh (acompanyat de pollastre amanit amb salsa picant elaborada amb llet de coco). Solen prendre's fregits i saltats amb vegetals i carn o peix o bé formant part de sopes.

Ara bé, cal insistir que, tant de nom i tanta matèria no comporten varietat i, en cas de cansar-se de la cuina birmana, sempre hi ha a l'abast la xinesa autèntica, o alternar-la amb l'índia, prou substanciosa també, però sempre molt especiada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia