Un cicló de llum sobtada

Els llambreigs del sol esbocinen centenars de minúsculs miralls sobre la façana de la mar; trets nivis que fendeixen l'esguard, talment ànecs diminuts i embogits. Sembla que s'hi han desplomat unes estrelles diürnes que només pots ataüllar des de dalt del tauró de la cova del Dragut, a L'illa dels Pensaments. L'escuma que remena la patrullera de la guàrdia civil emmuralla els marges mediterranis. Allà al fons roman superb el perfil boirós d'una muntanya blavenca. Una moto d'aigua esbardella l'encanteri i els vidres irreals s'escapoleixen en derrota. Les ones davallen gansoneres sota l'escalfor d'una llibertat diluïda a l'altra banda de la corda tibada de l'horitzó, on potser els vaixells s'estimben en el no-res. Ara sents que tot plegat et retorna un punt de cordura, se t'asserena la bategada de les temples. El romeguer t'esterreja les cames, la flaire dels pins jovenívols t'enaigua els narius. Tot i la joia del moment, entre la pinassa retrunyen les paraules de Toñi: “Què puc esperar jo dels homes? Un em trencà el cap i l'altre el cor. Jo demane que si algun dia inventen un beuratge que faça oblidar el passat, seré la primera a fer-ne la prova”. Quan la vares conèixer et semblà una cadernera plomada demanant perdó pel sol fet d'alenar, mirada temorenca, indefensa igual que una mosca al bell mig de la teranyina; no gosava anar enlloc, tenia una percepció pròpia força infravalorada. A hores d'ara ja comença a parlar de la foscúria, fins i tot amb ironia. Tingué la malaurança de conviure amb un marit maltractador que gairebé li féu perdre la vida. Dos avortaments arran de les pallisses, la darrera vegada estigué al caire de la mort, sort que la seua gosseta, Tosca, avisà els veïns. Toñi en mostra la foto sempre que té ocasió, la seua menudeta a qui arreplegà abandonada i que un dia li retornà el favor. Amb prou feines complia amb el seu treball de zeladora a l'hospital mentre en casa l'esperava l'infern. No volia tornar-hi, s'entretenia amb els companys tot el que podia. Com que era una presa feble, de seguida li tirà l'ull un dels infermers quan s'assabentà de les seues circumstàncies i inicià el joc del depredador, hi trobà el joguet ideal, una dona encorralada de qui podia mofar-se, a més, què podia importar-li'n a ell el patiment? Tan sols volia satisfer una necessitat, com una fera. Ell buscava la manera de trobar-la sola per entaular conversa. La pregunta tòpica li la feia empaitant-la amb uns ulls tan encisadors com fal·laços, però ella no tenia amb què defendre-se'n “Ets feliç”? Toñi de seguida caigué en el parany, se sentia tan desolada, sense un indret on restablir el seu coratge trencadís, que aquell home amatent li donà una voliana d'esperança. La feia sentir-se en calma, creure que era possible gaudir d'un xic de felicitat. També existeixen els llops covards que s'ensumen la fragilitat de les gaseles i es llancen a per elles com un botxí repugnant. La il·lusionà, li encomanà una mena de gaubança i no es va compadir d'aquest angelet desvalgut que ho lliurà tot a qui pensava que era la seua redempció, el que l'engrescava i li feia creure que tenia dret a un recer digne. En principi el veia com un amic lleial i ella era una xica llesta fins que s'hi enamorà, però aquell era una feristela que pensava amb l'entrecuix, d'aqueixos que trepitgen les tendres ànimes incautes i en compte de patir-ne el càstig reben una recompensa. Després vingué el gran infortuni, l'estada a l'hospital, quan parlà de tu a tu amb la mort. Posteriorment cessà tota relació amb el marit, pensà que l' infermer l'esperaria, que l'estimava com ella havia aprés a voler-lo. No obstant això, ell se'n va desentendre, l'aspecte de la dona havia canviat després dels colps i no la trobava tan atractiva, a més, ja havia obtingut allò que en desitjava, fins i tot l'hi feia una miqueta de fàstic. Així que mentre ella, decebuda, lluitava per desfer-se d'una nostàlgia malaltissa que a penes podia pair, l'home sense consciència n'havia cercat i trobat una altra amb qui bastir un projecte de futur junts.

Malgrat tot, Toñi ha aprés a assolir tot allò que es proposa i hui ja està força bé, confia en sí mateixa, ha tirat endavant perquè hi ha gent que la guareix i li proporciona aixopluc. Té ben clar que no li calen més hienes al seu costat. Potser alguna vegada l'envaeix un pensament d'atzabeja i li enllarda el rostre. En diversos moments pensa que són els desconeguts qui lluquen la millor vessant de nosaltres; quan riem en un cantó mentre algú ens diu quelcom plasent i les pupil·les se'ns abranden com la Lluna en la tenebra; quan som afables amb els altres; quan saltironem apressats sota la pluja amb una rialla còmplice. Potser haurem d'esbossar portalades, lluernes, ensorrar mollons per tal de beure'ns aquest cicló adelerat de llum sobtada.

Almussafes 24 de febrer del 2014