i teníem un bocí de llibertat

Plou i fa sol, unes esferes platinades es descoratgen a la contraclaror. Els homes balbs, abeurats de son, supervisen el trànsit a les obres de les carreteres, en branden els senyals d'esma, capcots, hi tenen ulls que en esguardar no perceben res. Tot i així, aquest ha estat un any de vents enfurismats, com si algú ens volgués desfermar la serenor. En travessar la trinxera s'hi enrabia encara més, hi és l' indret més oratjós del poble, una coltellada que separa el “altikyo” esbarzerat i l'alberg que anys enrere fou caserna de la guàrdia civil. Quantes vegades acompanyaves la teua cosina a dur l'encomana de la carnisseria als residents d'aquell recinte tan pertorbador per a tu. Quan eres a punt de fer una becaina, tot just et veieres passant a sota dels secalls ramalluts d'una olivera, pomells que s'agafaven els dits per damunt de les teues parpelles. Has evocat, amb un somriure, Sacramento i Mari Luz, dues xiquetes avalotadores que li feien ganyotes a la dona del sergent. Allà dalt la pobra senyora emparant els seus fills, elles, amb pinta de trinxeraires, més avall gallejant una cantarella desvergonyida: “Aquí te espero poniendo un huevo”. El que no sabien és que unes hores més tard es presentaria l'autoritat a casa seua per pegar-les un bon mastegot davant els genitors. S'hi hagueren d'empassar l'orgull, la fúria ofegada abans de nàixer.

Hui vas amb la mare cap al cementiri, tot sentint l'aire de tramuntana afermant-se a la pell sangglaçada. Ella se t'arramba al braç, tot i la seua edat avançada camina enterca, quin mal pot provocar-li el que ella anomena un “ventijolet de res”? De la mare has aprés a lluitar contra els impossibles. El cor se't dilueix en escoltar-la davant el nínxol, abillat amb força delicadesa, del pare, quan li parla tan senzillament com si estigués atenent-la amb tots els sentits; fins i tot li fa algun retret de la joventut. Fas una llambregada pels voltants per si de cas algú l'escolta i restes més tranquil·la, perquè hi conversa amb tota naturalitat: “Salvador, que tranquil que t'has quedat. Ací les coses no van bé, m'has deixat sola amb la malaltia i la mala sort. Els nostres fills sense treball, la néta un cabet boig a qui no veig mai”. Enlaires la mirada envers les roques amb què imaginàveu casetes per jugar, ara les veus minúscules i ni tan sols hi cabria un bri de gallaret. A l'entrellum ataülles l'esplanada on és la fàbrica descurada. Per més que aties el caliu de la memòria no assoleixes recordar el nom d'aquest espai on joguinejàveu peripècies il·limitades i que ja no hi existeix. La mare et conta quan la seua germana Josefina treballà de jove en el taller de Lois, com totes les aprenents, de franc durant molt de temps. L'avi dels propietaris venia sardines pels pobles i mira on acabaren els seus fills, “los sardineros” per sempre. Tu saps que ací s'han assecat els projectes de dones que per la seua intel·ligència i aptesa, podrien haver fet via si no els hagueren barrat l'accés als estudis. A mes d'això, hi entraven a feinejar abans dels catorze anys i allí s'esberlava qualsevol projecte de vida que no fóra l'explotació laboral. Fins on n'haurien arribat algunes? I l'empresa ja fa anys que se l'emportaren al Marroc. Com que els varen robar la vida s'hi n'han d'empescar una de nova, malgrat que siga a engrunes. Què pot fer una dona, en un poble menut, en els anys del franquisme? Sense dret a cap elecció independent fora que no siga la dels pares, el marit o el retor, només li quedava el conhort d'abaltir la imaginació, els coneixements innats, la destresa del seu intel·lecte; deixar-se ensopir, arrossegar per la maror i integrar-se al ramat. Però, ves per on, un bon dia una en descobreix que pot fer-se fonedissa dins d'un llibre i de colp i volta el món s'eixampla, una vegada més la literatura ha salvat la blasmada d'una mort en vida. Les fulles arrodonides dels garrofers guspiregen a mercè del primer foscant i de sobte saps el nom primigeni i autèntic del lloc on roman l'edifici callantívol: “caminikyo l'era”. Ai! Aquell bocí de llibertat que us espetegava les ninetes amb la llum crebada d'un èter immesurable. Infants cargolats de blat, d'userda tendral; els espinguets riolers que hui reverberen esmorteïts entre els fonaments de la construcció esmaperduda i esparracada. La remembrança d'una quimera colpidora t'esbatana el somni primerenc que amanyagues al dedins d'un quadern cobejat.

Almussafes 4 de març del 2014