Societat

La roba dels pobres

LA REMOR DEL VENT

Un teuladí arrisca la vida resseguint el cantell d'un cornisa. Les galeries que desbriden els sorolls a l'altra banda dels edificis formen un rectangle etzibat per les peces de roba que hi pengen amb les mànigues ofertes al buit, semblen enforcats balandrejant-s'hi amb una desídia trista que se t'ablama al bell mig del pit. Un home amb jersei de ratlles espolsa unes estovalles; els llençols, amb una mena de posat onejat, s'unflen enriolats sota l'embranzida de l'aire de març. Els para-sols romanen tancats com faldilles de coloraines. Els cartells de “se vende” flanquegen les façanes espellofades. Les macetes s'arramben al sol i les plantes espampolen les fulles que s'esmercen a reverdir sota l'empara dels tendals descurats; les persianes reclinades sobre les baranes. Darrere de cada finestral endevines les petites vides esgrogueïdes; guardes les galeries insignificants atibacades d'estris i de béns, cordes arrapades al mos de les pinces. Una gavina, una altra, singlen desorientades per l'inconeguda immensitat del pati, fregant la uralita del supermercat que s'escalfa amb l'esquifit caliu del jorn. Que silenciós pot ser un migdia en un paratge nadó on pots trascolar-te els instants de gent solitària amb el retruny dels pensaments engabiats, que fràgil habites aquest món rapinyaire i hostil. Una olor estantissa s'enfila des del carrer suposat, l'enviscada que tant has temut.

Una dona jove reposa els colzes sobre el ferro d'un balconet, entregada a un panorama sabut de memòria. La solitud s'expressa a traves del cos sensualment abandonat. L'observes de lluny estant i consideres que està massa sola, fins i tot aquell que deia que l'estimava, que la necessitava tant, la va deixar per una altra amb la butxaca ben plena. Quines bromes que té la vida. Aquesta veïna teua és reblerta de somnis, de sensibilitat, d'intel·ligència i, pel que sembla, no són aquests uns valors pels quals paga la pena apostar ni un bri d'esperança. La seua riquesa no és aqueixa llodriguera des d'on mira una mar que li habita l'esguard. L'assadolla una energia que li han volgut arrabassar. Desclou els ulls i, si pot dibuixar els impulsos, les translacions de cada jornada, també deu ser abraonada per la gaubança d'aquest cosmos que l'envaeix pupil·les endins. Saps que no pot oblidar la burla que aquella parella de rates menyspreables li feren. ¿Com pogué aquell subjecte de cor podrit tirar a l'aljub de l'oblit la tendresa d'una ànima confiada que li lliurà tot el que posseïa? La tractà com un tros de carn corrompuda. El dia que ell isqué fugint, sense una paraula, mentre ella li anava al darrere amb un arravatament sobtat i la dignitat pel terra, un cotxe gairebé l'atropellà, ell tan sols la mirà amb una fredor que li glaçà la sang, pujà al seu vehicle i se n'anà sense una llambregada enrere. En recordar-lo considera que aquell monstre agafà la seua estima per eixugar-se les baves, li l'esmicolà, li la calcigà i la llençà per la claveguera. Ella no s'ha trobat mai cap fera que l'haja tractada d'una manera tan rastrera, vil, covarda i miserable. Aquest porc mesquí és un llibre que ha de tancar el més aviat possible, esbocinar-lo, calar-li foc. I cremar llibres no està bé, això és de feixistes, però feixista és també qui arranca a mossegades el cor d'un ésser humà sense una engruna de compassió. Hui ja no hi pensa, llevat d'alguna imatge instantània que l'assalta de sorpresa i se li aferra a la gola. Ara t'ha vist i somriu, li acreix la bellesa al caire de l'exultació. A prop una dona gran que es belluga amb malaptesa, amb batí i un mocador al coll, fa una ganyota de dolor mentre el vent es referma i uns globus desorientats espargeixen els seus matisos per aquesta contrada on el barri resta en albaïna. Un espai bastit de silencis puntuals, a través d'una escletxa albires un arbre escarransit i tardorenc. Els núvols s'estreben i l'adolescent que joguineja amb el telèfon, acalorat, es lleva la dessuadora. Et sents una mica tafanera des d'aquest setè pis del carrer Músic Ayllon, on la roba dels pobres escriu faules migrades amb la complicitat d'una brisa taciturna.

Almussafes 10 de març del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.