Els ulls dels nòmadas

Uns colibrís canten al baterell de l'aiguat que tomballeja entelat entre la nit i el dia: tantost vol trencar-se un cel llostrejat i el romeguer llueix llàgrimes impol·lutes que es desfermen sobre els vorals. Una esquerda vertical i fumejant s'enfronta al gruix de la nuvolada i un esguit de sol enlluerna el plugim. El baticor dels darrers espeternecs de l'hivern ens arronsa la pell freda. Ves per on, a l'endemà irrompre a balquena la calor trempada. L'autovia resta gairebé sola, els camions aparquen a les vies de servei com ramats de dinosaures. L'atzur de la Mediterrània s'esvaneix en badar les parpelles cap a la Meseta, escletxes de caliu enceten les dreceres d'un viatge que és retorn i abandó. Una altra vegada inicia ella un propòsit de vida; als trenta trenta-tres anys creu que és vella i que no hi ha un futur per endavant, no sap encara que sempre s'obrin els corriols entre la fullaraca. Els ametlers, fistonats de flors blanques i rosades, acoloreixen l'esguard embriac de matisos. Una oreneta travessa la carretera. El sòl argilós s'intueix xop entre el l'userda que li agusa l'olfacte. La cuneta delimita el fenoll, les carrasques castellanes; les urpes recargolades dels ceps s'empassen les clarianes d'un esclat de llum novella. Sobre els tossals destaca la línia magistral d'uns solcs subtils en la llunyania. Hem d'aprendre a mirar els arbres, els espadats terra endins, a escoltar-ne la veu rogallosa en brunzir el vent . A la ràdio intenten traduir el llenguatge de les flors i Colònia se li apropa enterbolida, un cau d'infantesa arrabassada, perquè la mare se l'emportà de menuda a Alemanya, apartant-la del pare a qui ha retrobat uns anys enrere. Hui a de tornar a fer les maletes, cada vegada les seues pertinences són més nombroses. Ha de buidar aquest baix on ha viscut tres anys i l'hi provoca una mena d'enyor. Enfront n'hi ha un mostrari de vegetació, com un petit jardí a la vorera ampla, bardisses, llorers, palmeres nanes, fulles d'heura. Ella vol passejar Madrid per la darrera vegada, hi ha viscut cinc anys, ha estimat, ha rigut, ha plorat, ha patit i a fruit. El barri de Moratalaz i els seus milanta parcs, on tot està entintat de serenor, el batec del temps que s'esmuny i es deixa alenar entre la flaire dels xiprers i els rosers encara nus.

Comença la relliscada dels ulls sobre el costum que encomana confiança, s'hi envolen darrere el veïnat, els joves que juguen futbol al socarrim del solell; una mare gran i la filla agafades del braç sota l'escalfor del migdia. Una dona força bruna amb la cabellera arreplegada; l'home panxarrut i enterc; la parella que entra a la botiga xinesa discutint a crits, d'altra carregada de bosses que saluda alegrement els amics que els esperen amb la joia de viure; el nen que crida la mare insistentment; el pastor alemany que estreba la corretja frisós d'arribar a l'herba. Tot això ho deixarà enrere, així com aquesta calma del carrer Lió. Rere les gafes de sol, les pupil·les d'atzabeja cerquen el costum de les petjades sobre unes avingudes que tenen noms de ciutats, com ara Rabat i Ankara. Ella somriu en veure bambar enriolada la nena gitana que du un peu enguixat, en compte de crosses s'hi serveix de dos paraigües grans, el germà l'ajuda, els dos en fan broma i se'n riuen.

És el temps deturat en un llambreig, la fotografia immòbil que ha de recloure al fons del calaix. La remembrança es descoratja i vol abatre's en derrota, però ella s'hi embadaleix i una guspira de brisa mediterrània li mormola una melodia fulgurant a l'orella. Realment sa casa és allà, cap al sud, on la terra fa olor de romer, de tarongina, i la mar rondina els seus fills, una mica absent, en caure el vespre.

Almussafes 17 de març del 2014