Societat

Insomni diürn

LA REMOR DEL VENT

Mentre el sol es fremeix sobre el carrer com un funàmbul agosarat ella no vol quedar-se a dins, tot i sabent que de vegades voldria foragitar els hostes que tramunten massa sovint el fum dels envans que la volten. Ella té el desmenjament de les plantes al vespre, quan s'esbalcen abaltides en la tardor de vora riu i n'esdevenen llera. Mentre estén la roba, en la distància dringa una música sovintejada, la lletra de la qual no li diu res. S'hi ha avesat al tacte de les andròmines que la circumden, a nodrir-se de records on s'arrecera quan l'energia se li malbarata en foteses. La fragilitat d'aquest matí impedeix que la sofrença la trasbalse. Transita pel món en un endormiscament que la desatansa d'aqueixa realitat que esclata una rialla colpidora i li fa ganyotes, on els somnis se li esquitllen i ha d'arranjar-los perquè resten escaients mentre el cos viu la quotidianitat. El gos que no el pertany roman amb un caliu petit i tendre arrambat frec a frec al cos d'ella, a la recerca de seguretat. Darrere els finestrals s'esgola la vida que ha trescat entre la boira dolça d'una quimera.

Fou dijous passat, ella intuïa la consciència del paisatge esbatussant-se contra el bastiment de les finestres del vagó de tren mig buit, era massa d'hora per al viatge de tornada de ciutat. La dona grassa que repartia targes on explicava que demanava almoina per a péixer els tres marrecs que l'esperaven a casa, ella li donà una moneda gasiva i una mena de neguit o impotència li humitejà les pupil·les. La tarongina restava darrere els vidres sota el plugim de Llevant, una flaire imaginada s'escampava a tocar dels seients. A les carenes degotejaven les deixalles de les construccions deturades, corpentes de ciment ensutjant l'horitzó, el rovell de les grues descurades a l'oblit. Els xiquets creuaven el pont sobre les vies, n'eren un fotimer tendral caminant per sobre de l'aire. Ella se sentia privilegiada perquè retornava a escola com un infant i alenava aquella aroma d'ahir. Un matí que se li endinsava per la mirada i la pell cap al terbolí de la sang.

Ella esbordella el corriol dels dies envers la ciutadella on repenja engrunes de remembrança, com ara aquell buc en penombra on tot era possible, somriures lenitius que aüixaven les nafres. Unes veus soterrades s'adherien a la pintura negra i espellofada en enriolar-se vers el sostre traçat en la volta d'un miratge. A hores d'ara un tipus de mort se l'instal·la a la gola i li sangglaça l'evocació insistent. L'oratge bramula mentre empeny gavelles de terra i empolsina les clarianes sota els núvols cofois. Platges remotes s'hi aproximen faroneres i enaigüen els garrofers amb una sentor que desclou enyor d'onades.

A la vesprada ella escriu poemes d'esma, com qui respira, un bleix semblant a un enfilall de saba que li transita les venes i la sustenta. Per trencar aquest insomni de dia que li vol badar l'esguard, s'enfanga a la faula de les metàfores. Sap que un vers és fill del dolor, però també pot esbatanar l'alegria més fonda.

Almussafes 25 de març del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.