Societat

Les dreceres de l'aire

LA REMOR DEL VENT

El vent sempre va a la recerca de noves dreceres, ell sap carmenar el neguit i el desconsol i esdevé facultatiu de l'ànima. Nosaltres som massa forassenyats, perquè de vegades ens lliurem innocents a qui no mereix la nostra refiança, així és com en qualsevol moment poden esquinçar-nos a mossegades feréstegues. En passar sobre l'asfalt veiem les palmeres descurades a l'aire enfurismat que braola a trenc d'alba, s'hi desfan i tornen a compondre's novament per tornar al combat. La pluja abalteix la matinada i assossega la fulla dels arbres. Les serralades alenen al besllum de volves de boira recolzada en el buit. Les oliveres fan joc amb els pins, els baladres, els garrofers i els tarongers, mentre que uns xiprers esparsos verdegen el coster. El túnel de l'Olleria s'estiregassa flanquejat per llums pàl·lids i a l'altra banda ens en corprèn un esclat migrat de claror. La terra alba de la Vall, els bancals escalonats, un encant esponerós palesa totes les tonalitats del verd sempre en mudança. Pobles que de sobte traspunten davant l'esguard amb la blancúria que l'argila els encomana; el riu Albaida, invisible sota el pont, deixa la seua empremta sobre un rètol. Llampecs de sol s'esquitllen entre els núvols i el barranc de la Perera se'ns ofereix curullat de figues de pala. Després d'Alcoi llum del sud a les pupil·les.

Fitem un vehicle al nostre costat, per la finestra veiem la jove que joguineja amb un portàtil al seient del darrere. Un posat mandrós, el rostre amb aqueixa serietat concentrada dels adolescents. Mira els pares de dalt a baix i probablement se n'avergonyeix davant els amics. Ara no pensa que ells són qui més la van a estimar al món, i que l'han de guarir mentre tinguen un bri d'alè. Tampoc no sap que un dia potser hi agafarà la mà tremolenca del pare ja ancià, en sentirà al damunt els ulls esblaimats de la mare i una llau de tendresa la inundarà.

Entre els camps entrelluquem algunes siluetes, com ara un home gran que roman sota una ombra mentre mira com l'aigua de la sèquia insufla vida a les bresquilleres i els cirerers. Aus fimbradisses practiquen el vol al caire d'aquest ventijol que es debat entre els cúmulus grisencs.

Els túnels de la Font Roja traspassen la muntanya embolcallats de silenci, el zum-zum de la sang a les orelles ens polsa en aquesta travessia inacabable. Les carenes espelegades s'enlairen envers la llunyania. La màquina d'un tren antic que no va enlloc ornamenta el voral que separa les dues vies de la carretera. Viatgem entre la vegetació agrest de l'Alacantí. Quan hi arribem gairebé ensopeguem amb els ficus gegants i centenaris enfront de la SEU i de la mar. Les embarcacions s'hi arrauleixen i els seus pals escanyolits volen emular aquests colossos sense assolir-ho. Davant nostre passa un home amb barba que arrossega una maleta, ens embadalim amb la bella imperfecció dels seus trets i ens evoca algú que no sabem ben bé qui és. Les onades fan passos de ball sota el sol i les gavines translúcides. Una dona amb guants blancs camina lleugera pel passeig, els cabells curts se li emboliquen pel torb que a més a mes li regira el vestit.

Aquesta melangia de poeta que vol penetrar el món és un dolç repòs que deixonda el preguntaire que se'ns arronsa a dins. Escrivim sobre l'espai un vers que ens remuga a frec del cor i en transcriure'l s'escapoleix entre fresa d'ocells ventallats. Les ciutats del migjorn ens impregnen la pell amb una manyaga salabrosa i ens espeteguen la mirada amb llambreigs de claror.

Almussafes 31 de març del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.