Societat

Els dits de la boira

LA REMOR DEL VENT

Al bell mig de la boira ella corre i s'endinsa entre la singlada de l'aigua. Sobre la terra revessa n'espurnegen gotes que la fan pensar en pluja. Aquest amagatall l'envolta i la separa d'allò que ha de colgar per sempre. Tot just fa ara un any tenia el cor badat en carn viva, estripat, hui sembla que un lenitiu lent comença a restablir-li'l i la melangia al capvespre ja no la burxa tant; tot plegat és com beure petites glopades de vent novell que li atansen la primavera i l'única aspiració que té a hores d'ara és poder dormir a les nits. Les campanades ja no tenen el caire fúnebre d'abans i observa el vol dels estornells sense aquell dolor antic, un deix que li esgarrapava el si. Les ferides es converteixen en un amic que camina sempre a la nostra vora, alguns dies romanen closes i d'altres ens esguellen de colp i volta en abraonar-nos de sorpresa i l'angoixa dels records ens escanya per un instant. De vegades sent al damunt la mà fastigosa de l'assassí glaçat, perquè el dimoni existeix, ella se'l va trobar fa gairebé deu anys a la porta del treball i, amb un somriure mel·liflu, la féu víctima de les seues mentides, de les coltellades més vils, ara sap que ella no fou res per a ell. Li arrabassà fins, i to, l'itinerari sentimental que tots guarim a dintre nostre, llocs abans estimats que en el present li provoquen un desfici insostenible. Per foragitar la pesantor de l'enyorança l'esguard cerca aixopluc entre els lledoners xops que s'arrenglen pel recorregut, s'inventa petites formigues que, com ella, gaudeixen d'una solitud atrafegada.

A la clínica és l'única que sap alemany i per això la cridaren un dia perquè parlés amb l'estranger que hi arribà, un senyor de més de seixanta anys. Hi duia una motxilla gran a les espatlles i tenia aspecte d'aventurer grassonet de cara vermella, un teutó de soca-rel; amarat de suor i esmaperdut semblava un infant poruc. El jove de manteniment en feia burla i ella ho trobà tan cruel que una flamarada de fàstic li ablamà les pupil·les. Aquell foraster tan lluny de casa, malalt, sense entendre la llengua d'aquest país mediterrani, li eixoriví una mena de tendresa. En traduir les paraules del metge un sotrac li va commoure l'ànim, amb prou feines intentà temperar-les una mica. L'alemany va rebre la noticia fatal amb una serenor germànica, la dolçor d'ella potser féu el moment més sofrible. Allò no era la seua comesa, però era la manera d'obtenir una comunicació adient amb el pacient. Els dies d'estada a la clínica ella li va fer en tot moment d'intèrpret i als ulls de l'home pogué veure la gratitud més pregona, unes espurnes fregant el plor al fons blavenc de la mirada. Hagué de vindre tan lluny de casa per saber que d'ací uns mesos ja no serà viu i a ella se li fon la sang de pena. Tots li diuen que no s'hi ha d'implicar, però no ho pot evitar ni tampoc vol deixar de fer-ho, perquè se sent humana.

Ací, dins la boirada, entre una blancúria que li sura al voltant, hi bleixa a les entranyes d'un sopluig on res pot colpir-la, on destria moments que s'instal·len a la memòria. Col·lecciona i garbella el que veu i escolta, miratges desbrocats que la poden corprendre. Hi ha dones que criden a les papereries, al carrer, a les botigues de fruita, com animals que xisclen el seu captiveri. Mentre compra el llibre que el fill ha de llegir a escola, una mare vocifera el seu descontent: “Damunt que els fan llegir, almenys que siga agradable”. I és que la gent va per les cantonades amb els seus drames quotidians al be i creu que el món els ha de conèixer i els escampen a esgarips pertot arreu. Ella ha d'aprendre a alliberar-se de les cabòries, a abandonar-se a la tranquil·litat, perquè tot allò que imagina són històries esbossades per la ment i, al capdavall, això és com patir per una il·lusió.

Almussafes 8 abril del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.