Societat

RAMON ARAU

SOLDAT DE LA LLEVA DE BIBERÓ. HA PUBLICAT LES SEVES MEMÒRIES

“Estic satisfet de poder dir que no vaig matar a ningú”

Ramon Arau (Barcelona, 1920) va viure intensament la Guerra Civil. De president de la secció d'estudiants de la CNT amb només 16 anys, va arribar a la majoria d'edat a punt d'entrar per primer cop a la presó Model i als 19 es trobava a les portes del camp de concentració de Deusto després haver viscut la batalla de l'Ebre. Ara, al llibre ‘De la utopia al camp de concentració' fa un repàs d'aquests anys decisius de la seva vida.
Ser nacionalista no és una opció política, és una opció sentimental, o et sents català o no te'n sents
Fa 75 anys del final de la guerra. Per què s'ha decidit ara a escriure les memòries d'aquells anys?
Les tenia acabades del 2001 però era un recull molt més extens. El Salvador Domènech, que és l'editor del llibre, em va fer veure que el més interessant eren els anys de la guerra.
Es considera privilegiat per poder-ho fer a aquestes altures?
Tot i que he tingut molt mala sort en moltes coses i m'he equivocat, em considero una persona privilegiada. D'una forma imprudent i una mica ingènua em vaig barrejar amb la CNT, vaig anar a parar a la presó i d'allà a la batalla de l'Ebre. Vaig córrer molts perills i vaig sobreviure. Un cop, una noia em va preguntar quanta gent havia matat i tinc la satisfacció de poder dir que no vaig matar a ningú. Per mi això és un privilegi.
A qui creu que poden interessar aquestes memòries?
Actualment s'està oblidant massa el que va ser la Guerra Civil, el que s'hi jugava i les conseqüències que va tenir i que té encara. La gosadia mental i la incultura general que hi ha és sorprenent. La Guerra Civil va ser un enorme error per part de tothom, per tot arreu es van cometre excessos.
Aquest error es pot repetir?
Espero que no perquè el context internacional és molt diferent, tot i que les guerres d'ara al Tercer Món són encara conseqüència de la II Guerra Mundial.
La situació a Catalunya el preocupa?
Aquest és un tema molt delicat. La meva catalanitat està fora de tot dubte però no crec en la independència. Catalunya és una nació, això és indiscutible. Ser nacionalista no és una opció política, és una opció sentimental, o et sents català o no te'n sents. Vull el millor per a Catalunya i que tingui unes relacions clares amb la resta d'Espanya i del món, que no siguin abusives d'uns i altres. Si hi ha independentistes és per culpa del Rajoy. Estan retallant tot el que s'ha avançat des de l'any 75 i fent-nos retrocedir. La violència no es pot contestar amb violència perquè no acabaríem mai i el projecte d'independència no té cap garantia ni cap argument perquè hi cregui. Lluiten elits contra elits i el poble en pateix les conseqüències.
Durant la guerra va viure anys molt intensos. Què és el més important que va aprendre?
No hi ha una conversió, en el fons no he canviat pas gaire. De jove, tot em semblava molt senzill, hi havia bons i dolents. Ara sé que de bons i de dolents absoluts n'hi ha pocs. La gran majoria està entremig.
Què en queda, d'aquell jove idealista que va crear la secció d'estudiants de la CNT?
Vaig ser escollit per pura casualitat, ni per ideologia ni per voluntat ni perquè jo m'hagués ofert. Em queda la utopia de creure que tard o d'hora el món serà una república universal, encara ho desitjo.
El seu pas per l'Institut Escola va ser determinant?
Sí. Hi ha fets decisius que et canvien la vida; el meu primer moment d'aquests va ser l'entrada a l'Institut Escola. Em va fer canviar les ambicions, entendre que hi havia vida més enllà de Gràcia i em va obrir a un món nou.
Arriba a la majoria d'edat a punt d'entrar a la presó i un any després ja havia passat per la batalla de l'Ebre i es troba a les portes del camp de concentració. Què va ser el més dur de tot?
El més dur va ser la batalla de l'Ebre. Jo vaig tenir sort, però vaig córrer molts perills. Vaig haver de córrer amb gent disparant-me. Hi va haver un moment que prendre el camí correcte per fugir per pura casualitat em va salvar la vida.
Diu que la seva vida autèntica acaba als 19 anys i la resta ha estat sobreviure. Ha valgut la pena?
Sí. Sóc el patriarca d'una bona família, que em respecta. Només per això ja ha valgut la pena.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.