El sol del Nord

Envers el sol del nord se't bada l'anhel i és que hi té un altre esplendor. Potser aquesta és una manera de foragitar l'abrusador que et corseca al tard, perquè en aquest joc cruel has tornat a perdre tu. Sobre el fons vermell d'una catifa de terra les vinyes verdegen tímidament i proposen els pàmpols de l'estiu. Diumenge de Rams a Requena, un nom que fa flaire de vi, sang del terrer que la pell s'empassa i enerva el cor assedegat d'albaïna. L'alcassaba al carrer Fortalesa, l'arbre mil·lenari que no saps identificar, ja ho diu Raimon: “Fora de parlar amb els de la teua edat res no vares aprendre a escola. Ni el nom dels arbres del teu paisatge, ni el nom de les flors que veies, ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”. La processó que inunda el poble de tambors, trompetes, encaputxats que sempre et fan basarda. El poder dels retors sempre ens ha fet acotar el cap en alçar pal·lis. Recordes la infantesa, Divendres Sant a la nit, el xiquets arrecerats al voltant de la foguera a la porta de l'església, un de tants espetegà una riallada d'una manera espontània, de sobte “el xispa” li pegà una bescollada, ja se sabia, prohibit riure en un dia tan assenyalat. Aquells foren temps foscos on les rialles estaven considerades com una mena d'avalot.

Contemplar la vida a una ciutat desconeguda et proporciona la coartada de l'incògnit. Un discórrer familiar d'instants al passeig on s'arrengleren els castanys i els plataners, el temps detingut en les petites carícies d'aire sobre els ulls tendres d'un infant que s'entesta a arreplegar qualsevol andròmina del sòl. La lentitud dels cossos vessant costum en trepitjar les llambordes. Escoltes i observes les històries que brollen pupil·les endins; el pare jove que té cura del fill menut i conta a la veïna que l'han despatxat del treball, ho fa sense cap deix de dramatisme, com una fatalitat inevitable a què no pot resistir-se. Sabates de diumenge que menen al centre on l'esbarjo escampa la gaubança d'alenar. La dona grassa a qui fan mal els peus i camina força encarcarada, amb l'altivesa de qui se sap única. A la teua vora s'ha assegut l'home amb closes i l'esguard atrinxerat darrere les ulleres de sol, inquiet somou l'altra cama d'una manera insistent i malaltissa. Són les hores que frenen el temps, la llum sembla tindre un posat no gaire discret, una lluminositat que s‘escola bellugadissa i deslliga les arriscades ombres que empastifen les senderes en obrir els porticons de la vesprada .

Les campanades parlen amb una veu desconeguda per a tu i observar la gent et reconforta, apropiar-te de la seua vitalitat, així és com et guareixes, perquè el somriure d'altri et redimeix encara que l'hages de robar en un llambreig.

Almussafes 15 abril del 2014