Posar portes a Twitter

Quina diferència hi ha entre dir a una persona a la cara “tant de bo et moris” i fer-li arribar aquest mateix missatge a través d'una piulada del Twitter? El mateix acte és més greu en el segon cas que en el primer només perquè el missatge s'ha penjat en una xarxa social? Amb la llei a la mà, no hi ha diferències entre un comentari i l'altre, i dependrà d'un jutge determinar si es pot interpretar com una amenaça (i, per tant, és constitutiu de delicte) o si, simplement, es tracta d'un acte de mala educació i mala llet. Algunes de les reaccions que la mort de la presidenta del PP de Lleó, Isabel Carrasco, ha suscitat a les xarxes socials han obert un debat sobre la necessitat o no de regular de manera més estricta els comentaris abocats en aquests canals de comunicació. El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, s'ha encarregat de posar llenya al foc, defensant mesures legals que ajudin a “posar fre” als comentaris que impliquin “atacs a la convivència normal, democràtica i pacífica”. Ahir mateix, la Guàrdia Civil va detenir un jove de dinou anys a Tavernes de Valldigna (Safor) per haver parlat de l'assassinat de polítics a través del seu compte de Twitter.

Jutges i advocats alerten del risc de penalitzar en excés les conductes dels ciutadans i, sobretot, del perill que suposaria limitar el dret fonamental de la llibertat d'expressió. “Internet és un mitjà, però no canvia les conductes de la gent”, assegura l'advocat penalista Andreu van den Eyden, especialista en delictes informàtics. “En principi, s'injuria, es calumnia i s'amenaça tant a les xarxes socials com al carrer i, conceptualment, tot és el mateix delicte”, coincideix Jordi Cabezas, membre de la secció de dret penal del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La legislació vigent ja preveu la persecució d'aquest tipus de delicte i “la fiscalia, tant d'ofici, com a instàncies d'un particular afectat, pot perseguir-los”, explica l'advocat Josep Matas, especialitzat en dret de les noves tecnologies.

El que sí ha canviat amb les noves tecnologies i, especialment, amb les xarxes socials és la repercussió dels comentaris que s'hi mostren públicament. “L'efecte es multiplica, però fins i tot, per a casos d'aquest tipus, en què els missatges es fan públics a través de canals que n'amplifiquen la difusió, el Codi Penal ja preveu agreujants”, aclareix Jordi Cabezas.

L'altra particularitat dels delictes comesos a través de les xarxes socials és la distància que separa víctima i agressor, i la dificultat d'investigar i d'arribar a esbrinar qui ha estat l'autor dels fets, i encara més si ho ha fet des d'un estat de fora de la Unió Europea. “Això fa que la tasca policial sigui més complexa, però no canvia la naturalesa del delicte, que, conceptualment, és el mateix a Twitter que al carrer”, insisteix Cabezas.

Pel professor de comunicació audiovisual de la UPF i expert en internet, Josep Maria Ganyet, el que passa a l'espai virtual i a la plaça pública són dues cares de la mateixa moneda. Amb tot, adverteix que la societat encara està aprenent a valorar l'impacte que tenen els seus actes a través de les xarxes socials. “Quan estem sols en una habitació i fem una piulada o pengem un comentari a Facebook, ho percebem com un acte que fem des de la intimitat, quan, en realitat, estem posant aquell contingut a l'abast d'un auditori enorme, com mai abans havíem tingut.” Alhora, Ganyet també assenyala un element positiu: “Internet i les xarxes socials ens han donat un poder, el de crear opinió i organitzar-nos, que abans només tenien uns pocs.” L'advocat Jordi Cabezas també destaca aquest canvi com a fonamental: “Persones que abans no tenien accés a mitjans públics ara tenen l'opció de fer-se sentir, i això és el que realment preocupa el govern espanyol. Els que no tenien veu, ara en tenen, i els volen controlar.”

Però, es poden posar portes a internet? Regular les xarxes socials no seria com matar mosques a canonades? Pitjor encara, no seria una forma de censura preventiva? Per l'advocat Josep Matas, no hi ha dubte que “internet i les lleis no són gaire amics” i que una regulació excessiva d'aquest àmbit constituiria clarament una limitació dels drets de llibertat d'expressió i d'opinió. “Internet ens planteja nous riscos, però ens hem d'acostumat a coexistir amb un cert nivell de risc, perquè l'alternativa és la censura”, sentencia. “Restringir la llibertat d'expressió sempre acaba sent molt perillós”, afegeix Van den Eynde, que en aquest aspecte es mostra partidari de societats com la nord-americana, on s'ha optat per posar el mínim de límits a la llibertat d'expressió. “Cal deixar-hi canals, fins i tot a la dissidència més radical. Mentre no es cometin delictes, sempre queda la possibilitat de demanar a Facebook o a Twitter que retirin un comentari”, afirma.

Precisament, els mecanismes de control de què disposen les xarxes han estat sovint suficients per evitar denúncies i demandes civils per atemptats contra el dret a l'honor, a la intimitat o a la pròpia imatge. “El cert és que, per la raó que sigui, la gent no denuncia, i això que fa molt de temps que a les xarxes es diuen barbaritats”, conclou Matas.