Societat

Fortalesa

LA REMOR DEL VENT

La dona forta és molt fràgil i generalment manquen els sentiments de pietat envers ella. Abans que arribe el dia hi ha un instant on l'estalzim s'adhereix als barandats del cor, quan creu que no tindrà esma per començar a reviure les passeres del costum, les que li etziben la seguretat necessària per continuar alenant. Com que algú ha decidit que ella és cafida de fortalesa, totes les despulles de la desfeta li cauen al damunt. La imatge errònia, diuen que ella ho pot suportar tot i no hi ha res més fal·laç i subjectiu que l'aparença. La seua fortitud consisteix a ajudar persones desemparades que a canvi li corresponen amb una coltellada, tot plegat és com gargotejar a sobre de l'aigua; un exemple nítid: aquell que li tornà femta després que ella li ofrenà la joia de viure. A dins de la sang li revesseguen cendres a dojo i ha d'aprendre a esbordellar-les. Si ella perd una persona molt propera no commou ningú, i veu com el diable d'ulls enviscats de falòrnies s'entendreix amb qualsevol feristela carrinclona. Potser han cregut que ella està feta de fusta. Tot i així no vol provocar llàstima, aixeca el cap amb orgull, mira més enllà i endavant.

La carretera, en algunes ocasions, ens empeny a fer un ingenu simulacre de llibertat. Ella escolta “Amor de terra”, de Néstor Mont, sota el plany ennuvolat. Globus grisos avancen gansoners, talment una volior de cavalls esfilagarsats que s'arramben als esvorancs i s'hi esvaeixen. De bell nou el desassossec li aviva el solatge d'un passat freturós de gaubança; una altra vegada els llits del sacrifici, els esguards de la infinita pena, les estances blanques on agonitzar desvalguts. I t'ho conta com si fóra la primera vegada, perquè ara, com sempre, hi és diferent. El record ha esdevingut certesa. La mirada se li perd entre el bromall d'aquella albor de fa més de trenta anys, allà al sud. El silenci s'empassava el repic de les caderneres, el pati romania buit a mercè d'una lleugera brisaina inquietant. La fressa de l'aigua al fons del pou li digué que algú n'havia engegat el motor. Hi entrà a la quadra i veié l'ase amoïnat, encara sense l'aparellament, a hores d'ara Miquel i l'animal ja haurien de ser als camps. I tot d'una la va colpir un sotrac de gel al moll d l'os i un esvaniment li torbà la vista, però s'hi sobreposà. Dos nens petits sense mare dormien despreocupats dins de la casa i, encara no ho sabia, des d'aquell moment només la tenien a ella. El germà s'havia ofegat a l'aljub, la dona ferma volia pensar que fou un accident perquè no podia pair la idea que els éssers amats no li pogueren encomanar l'estima per la vida, que el món no és aqueix lloc tan hostil que ens puny. Al llarg del temps veu que algunes cambres són plenes de llàgrimes, bescantades per sempre, amb una atmosfera basardosa on els seus envans se li revelen massa encofurnats, i cal cloure-les amb el fermall de la impassibilitat. Tanmateix, ella flaira els espais allerats de la llum, té els ulls reblerts de teulades, de presència fugissera d'orenetes. La corpenta de l'albada se li fa palesa a través de l'aire i l'aviram dels núvols cobleja corrandes d'enyorament.

Almussafes 22 de maig del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.