Societat

Mots d'atzabeja

LA REMOR DEL VENT

La veu que brunzeix al llostre dorm pregonament arraulida, ella voldria assolir-la, abeurar-se'n en transitar pels corriols que l'ombra bada entre els bancals. Mentre la percaça copsa gats a la recerca d'un lloc escaient, ocells que s'esbalcen contra la nuvolada i defugen la tirania del terra per atènyer la complicitat del vent. Ella ressegueix els horts amb llambregades corpreses, algú hi ha plantat panís per accentuar el verd de juny. Hui no ha vist la dona gran i la imagina sola amb el desconhort que el dia li ha atansat. La remembrança és l'emboscada que congria el temps, la venjança més recargolada de l'oblit, un malfactor que s'escau entre els plecs de la dissortada esperança sense basament.

Enfora la llum s'estampa desmesurada contra la quietud dels paisatges flairosos de la Mediterrània i esdevé galerna de claror. Endins mots d'atzabeja li brumen les temples, li premen el centre del dolor i voldria assagetar-ne el nervi. Fa cinc mesos que el fill va morir, la romeria li'l recorda perquè ell retrobava allà l'esplai més adient, on l'alegria del seu esguard novell retrunyia com una espurna de cel. El poble se li fa menut, el sent talment un llogaret resclosit, els carrers se li estrenyen, a cada cantonada enforca una mirada dessagnada. Passen els dies, passen i tornen a passar, la vida li viu al damunt com si fóra una calamarsa sobre què s'arrosseguen els segles. L'aire fugisser li acosta la veu del jove, paraules secretes que són seues només. A hores d'ara no pot aixecar-se del llit, ombres grotesques giravolten davant els ulls. Abans les píndoles la mantenien abaltida per pair un món fal·laç. És per això que va decidir deixar-les, enfrontar-se a tot plegat cara a cara, serrant les dents i desglaçant-se en plors fins a corsecar-se, rompre's de ràbia fins a exhaurir-se i arribar a la nit esbordellada com un vidre esmicolat; endinsar-se dins d'un terbolí de mar enfurismada. Voldria empènyer parets i estroncar la planúria degotejada en sang.

El telèfon sona insistentment, reclamen la seua presència al Centre Andalús, la necessiten, és la frase que més ha escoltat tot el dia. I és que ningú no sap crear adornaments tan bells com ella, a qui li sobra habilitat i imaginació. Com ara els cànters folrats d'espart, igual que antigament feia la gent del camp; una flor, també del mateix material, trenada com la mare li ensenyà de menuda i amb els colors de la bandera andalusa. Se sent valorada, encara és imprescindible la seua presència en el grup, però també se sent agombolada per brisalls d'estima. Ella és força generosa i malbarata empatia vers aquells que li fan mal i els anys no han alterat la seua actitud. Algunes persones mauren malvolença després de suportar les hecatombes que els han desfermat el viure, tanmateix, la dona despresa, que n'és reblerta, ix de cada daltabaix amb una engruna més de comprensió envers aquells que l'envolten. Li caldran força petits instants de costum per enlairar-se per sobre de la tenebra i albirar una tija de nitidesa, altrament no sap ben bé on els trobarà i a cada cantonada potser n'aparega algun que li descorde els amagatalls del neguit.

Almussafes 5 de juny del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.