Un dolor antic i novell

El sol vol donar-te l'esquena fent el ronsa, i s'amaga darrere un gavadal d'ombres blaves. No el veus, només albires les cordes que l'estiregassen inútilment sobre la llicorella orba. Entre els esvorancs i el garbuix, els núvols preveuen pluja en juliol, atansen els petits estris de l'evocació i el fet de recordar podria ofegar-te amb la teua pròpia sang. Saps que a la caiguda del jorn l'horitzó afaiçonarà la llum i caurà darrere les carenes com un xaragall desbrocat. Tot i que al rompent de l'alba entrelluques el món una mica enfonsada, saps que estàs viva, que aquesta és l'existència que tens i l'has de transitar de la manera més digna possible, has de lluitar al nivell més alt, no ho has de fer de qualsevol manera ni encofurnada, t'hi has de lliurar a fons, guanyar-te el que tens, traient cada alenada des del moll de l'os. Com ho has aprés d'aquestes dues dones grans que t'acompanyen hui.

Les ferides no les hem d'estroncar, han de sagnar de valent, per tal de fer una neteja vermella que ens allibere. A l'ombra de les moreres d'escorça llampant, enfront de la Llar dels Jubilats, mentre una brisaina que encisa la pell us retorna una frescor reviscolada. Adela i Luisa desgranen el seu dolor i, encara que en vessen llàgrimes, ho fan sense recança, i de tant en tant la rialla us alleuja.

—No vull que plores, Adela —li dius amb un pessic al cor.

—Però després Adela riu —contesta amb un esguard lluent—, i això és el que queda.

Ella estima els dos germans més grans que ella, però no els perdonarà que quan el pare pegava la mare, mai no la varen defendre. Només que una vegada se n'hagueren posat davant ja seria diferent.

Però són tants els moments que van posant-te al davant que els has d'anar arreplegant i fer-los lletra més endavant. El marit de Luisa era un faller acèrrim, sempre li deia que quan ell morís l'havia de soterrar amb el vestit de faller. Quan allò va succeir, ella se n'oblidà i quan el va veure de cos present un daltabaix la va esfondrar. L'havien amortallat amb un vestit normal i ella pensà que totes les malediccions de l'infern li caurien al damunt; isqué a tota pressa cap a casa per treure el vestit de faller de l'armari. D'esma en va regirar les butxaques, quina sorpresa se'n va endur quan va veure les mans plenes de bitllets, fins un milió de pessetes. Però ella no podia parar atenció a aquest fet, els va deixar a la calaixera de l'habitació i se'n va escapolir, ara el que calia era desfer l'anatema que els morts decebuts llancen contra els vius que n'han de ser responsables. Fins que no el va veure ben abillat amb els atributs fallers no va quedar satisfeta.

Els viaranys els transiten elles amb el riure després que els anys ho fan tot més irreal, però també cal rentar-se la sal traspuada pels corriols del rostre enteranyinat. Perquè les llàgrimes vénen del dolor antic, del més novell, del record, i de l'oblit que no ho era. Aquestes dues dones sempre fan possible un esclat de tendresa al pit, et desclouen encanteris d'estima i d'embadaliment.

15 de juliol del 2014