Una llum tan transparent

Un cucut desesperat envaeix la grisor esmorteïda del tard. El blau líquid que porta l'aire trastoca l'organització que abilla l'estiu i remoreja una mica de tardor transgressora. Una lluna de sang, quan isca, t'ablamarà el pit en recórrer viaranys amb els peus dubtosos del foscant. Miraràs l'estima dels joncs enravenats sobre el fang.

No saps per què, potser sí que ho saps i no vols preguntar-t'ho, però sempre vas i véns a la invisibilitat; a aqueixa manera de copsar el món amb tot un reguitzell de mirades transparents. Heus ací com batollem les imatges i algunes les perdem en un llambreig de la llum sobre el terra.

El capvespre és una balma de silenci i el buit un xaragall de claror tan nítida que t'enlluerna. En tombar la cantonada veus l'home gran que deixa les bosses de supermercat que porta en terra, després, a pleret, s'arramba a la paret i hi recolza l'esquena, tot just on comença l'ombra escadussera. Una espurna de temps gairebé fa que t'allunyes sense veure'l, però una fiblada d'inversemblança fa que t'hi atures. De colp i volta el teu veí invisible acaba de prendre cossatge. El sents bleixar amb l'esguard esmaperdut. Quan t'ajups per engrapar els queviures, que romanen sobre la vorera amb una aparença moixa, l'avi, aclaparat, deixa anar una veueta migrada entre els llavis espellofats, macilents i força fins.

—No,xiqueta —li ix un petit xiscle mig ofegat—, no cal. Aqueixes bosses pesen massa.

Tu les agafes sense cap dificultat, hi copses uns plàtans, un pa i poca cosa més. Camineu lentament, ell parla amb una avidesa llargament bastida de silencis.

—Que bo que seria si ens poguérem quedar sempre com als quaranta anys —se li esperona l'ímpetu—. Que ja en són huitanta-huit, hi he tingut temps per a tot.

Tot d'una comença a parlar-te del nen de deu anys que un dia va ser, agafat de la mà del germà gran, a la coberta d'un vaixell cap a França, en plena guerra civil; sense el pare ni la mare, amb tot de dones i xiquets desconeguts. L'arribada a Bordeus. Posteriorment foren confinats dins d'un camp de refugiats.

—T'hi havies d'espavilar ben aviat, si te'n descuidaves et pispaven la manta i allà feia un fred que badava les pedres.

Agarberats en aquella caserna improvisada com a vivenda per als foragitats de la seua llar. Tu mires embadalida aquest senyor tan alt, bastant escardalenc, no gaire estalvi, les ninetes dels ulls li'n defugen, impregnades d'il·lusió, t'empenyen al passat que se li ha dreçat davant per davant. Fins i tot arribes a assolir les figures embromallades de la gentada creuant la frontera pels Pirineus en camions tronats i tot seguit a peu. Parla dels nazis i dels seus crims. A la porta de sa casa li tremola la mà quan malda per introduir-ne la clau.

—Vaig tindre sort,saps? Perquè ens podien haver enviat a Rússia, però mon pare va insistir que nosaltres havíem d'anar a França.

Has decidit que demà vindràs amb la teua llibreta i l'escoltaràs com una bona minyona.

—Jo en faré memòria —somriu com un infant—. T'ho contaré tot correlatiu.

Hi viviu al mateix carrer i t'adones que no saps el seu nom, perquè sempre ha sigut “el sabater”. Aquest escantell d'invisibilitat potser és un d'aqueixos bocins que peixen el sentit de la vida, si és que en té. És assaborir una engruna de paradís, rememorar que un dia fores un vailet enriolat. Mirar els ulls d' algú que ens escolta amb interés, fins i tot amb una emoció sincera, és saber que encara ets visible. Ens agrada recordar en veu alta perquè hi gaudim doblement d'allò que ens reblia la sang de frisança.

21 de juliol del 2014