Societat

Les darreres flors blanques

LA REMOR DEL VENT

Juliol fa una tombarella en llenegar envers els dies de l'acabament i entra en albaïna. A la matinada el ponent du una balma de gebre que cou les contrades de la pell, en acabant, hi tindrà un tacte abrusador. On és la tarongina? Aquests altres arbres tan perfectes, d'un verd massa llampant, no fan cap flaire d'evocacions d'infantesa, fins i tot no te n'agrada el nom del seu fruit. Allà al poble només en recordes els que eren massa madurs i te'n feien fàstic. El torb branda el fullatge amb una desesperació resignada. Ara tornes a percebre les passeres del dia, l'argent viu de l'albada; el brogit del foscant allunyant-se; la por foragitada en entrellucar carenes que afaiçonen miratges; una set que frisa per ser sadollada amb la sang del llostre.

Al lloc on estava parada la fira comença a traspuar el marriment dels acomiadaments. L'enrenou de la celebració resta esblaimat i les deixalles de la gentada s'esbarrien als voltants del parc proper. Una sentor d'alcohol enagrit s'enfila des de les llambordes als narius i fa venir angúnia. Els tràilers s'arrengleren a l'esplanada del cementiri i les caravanes, moixes, encara dormen l'exhauriment de les nits de la fressa inextingible. Demà un altre lloc, els nòmades sense país, les planúries del cel els pertanyen. Hi és la nena que aprèn a jugar amb qualsevol infant, sense recança, com un igual. Ella serà per sempre més, allà on vaja, “la firera”.

Han llevat els contenidors i els cotxes del carrer Llauradors, fas una ullada i el descobreixes força desgavellat, tan eixamplat com una mar. I és que les mirades són infinites, perquè el món canvia a cada instant, només hem d'esbatanar les finestres i copsar-los. Potser hem d'ensumar l'aire a plètora per tal de rebre un bri de la flor del taronger.

De vegades acabem exhaustos en odiar tant algunes persones, tot i sabent que això és com degotar aigua sobre un dibuix fet amb llapissera. La fragància de la costa propera s'apressa i venç el torcebraç al ferum del clavegueram. L'esguard se t'impregna de sal marinada, és hora de tancar les portalades negres. La carícia superba és, sovint, la de l'oblit, aqueix beuratge que deixata la calma, una sensació d'alleujament, com si la resta de la vida fóra una lliscada amable. Ens fa pensar que el neguit, des d'ara mateix, no tornarà mai més.

El cucut rondina en un pati envers les serralades, on hi ha plantes que es baden a la claror, com nens que es lliuren als braons de la mare. Esdevé la realitat, el sol s'intueix darrere un petit núvol. Comences a cisellar el costum, a pleret abilles la taula amb els estris que afileren la quotidianitat; saps que els rituals són necessaris per apaivagar el dolor. D'ací a no res elles hi arribaran. Un esquitx de blancúria lluminosa s'abranda sobre la fusta de la prestatgeria, per un segon hi captiva la teua mirada i després acarona la foto que roman sobre una lleixa esperant un esguard teu, des d'allà, el somriure del pare n'engega el teu i se't desclou un bri de gaubança.

23 de juliol del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.