La llum esparsa

Després de la malaltia ella havia d'eixir, necessitava reblir-se l'esguard amb el bromall agrisat d'agost. Els ocells esbrinen la forest i les teulades esdevenen lloc de pas. Ja fa temps que pensa que ha d'aprendre a lliscar sobre els indrets que li ablamen la nostàlgia, a passar rabent sobre les imatges que l'assalten darrere els finestrals. Està bé fer el viatge envers ponent quan se sap que l'itinerari no mena, hui no, a un cementiri. Li agrada fer la ruta amb l'amagatall trapella del sol condemnat a fer la cursa de la claror, jugar amb la lluna a conquerir serralades; perquè té el costum de morir-se de tendresa davant els paratges en què ningú no hi pensa. Hi havia de regressar-hi, ascendir les carenes mentre la brisaina les acaramulla amb la fragància quotidiana de l'espígol i el romeguer.

Ja és el temps d'abandonar la cofurna de la tristor. Després de no gaires anys elles tornen a estar juntes ací, a la plaça de la font, sota la rialla de la nit, amb la música desafinada d'una revetlla de poble petit. Totes tres s'afermen en la idea que els traïdors no tornaran a eixarcolar-les l'alegria, aqueixos miserables psicòpates que burxen l'ànima de les bones persones i s'empastifen amb la sang dels innocents. Tot això els cau al damunt perquè vora la taula hi ha una cadira buida. Rosana ja no hi és, però la retornen a la vida en relatar els instants que han peucalcigat juntes, la infantesa salvatge que les empenyia a bastir milanta peripècies entre el roquissar, entre les branques frondoses vora riu; l'aigua que les feia lliures i, ingènuament ho pensaven de veritat, immortals. Xaro fa un posat seriós quan en parla:

—Si no haguera sigut per aquell personatge fastigós que s'inventà tot de mentides, ella hi seria encara, quina irresponsabilitat. Jo vaig estar en un sopar on “el personatge” presumia que ell “estava molt sol·licitat per les dones i que la nova que ja en tenia era força afortunada perquè l'havia triada a ella i això que la Rosana se n'havia fet, d'il·lusions”. Fins i tot la seua amiga, que anava de psicòloga, analitzava Rosana sense conèixer-la, la posaren als peus dels cavalls. Però la vaig defendre amb ungles i dents, els vaig dir de tot. Tractar així la meua Rosaneta, no els ho perdonaré mentre visca.

I elles s'ho creuen, perquè Xaro és força vehement. El cert és que la remor, més falsa que un xavo rovellat, s'escampà pertot arreu i Emili, la seua ex parella, encara que n'havia passat molt de temps, la buscà i li va treure de soca-rel fins l'últim bri d'alè. Els seus arguments hi eren:

—Que m'abandones ho puc tolerar, però que te'n vages amb un altre, això mai de la vida.

Elles miren el seient deshabitat, els fa la sensació que una engruna de llum nocturna i esparsa, talment una obaga ferida que travessa el cor, s'hi abalança, sembla que vagarege esmaperduda a la recerca del cos robat. Que menuda que roman aquesta contrada d'on voldria emportar-se una engrapada d'infància. És com albirar de bell nou el somriure de Rosana, escoltar els seus acudits, els seus propòsits; fins i tot la pista de ball la troba a faltar. Els llops els han rapinyat aquella dolça i prodigiosa fada que s'empescava els jocs més inversemblants. La fetillera eloqüent que les guaria només amb les seues paraules serenes. La indignitat i la inconsciència dels éssers vils destrossen la gent extraordinària que ens fa la vida més amable. Tot i que l'existència no és més que un sospir a l'albada, enyorem els rostres estimats que s'esvaneixen ja entre els dits del torb. Les tres dones enlairen els gots, brinden per l'absent, per l'amistat invicta, pel coratge dels indefensos; pel passat que sempre ve delerós a mitigar les nafres que desclou la impietat.

24 agost del 2014