Societat

Frontisses de l'atzur

LA REMOR DEL VENT

Els jorns embrollaires de l'enyor es drecen davant teu. Encara s'esbatussa l'estiu amb els envans de l'oreig, tot i que agost ja s'ha despecegat de les frontisses de l'atzur i pensem en ell com a un esdeveniment làbil i massa formal. Els passerells serpentegen neguitosos mentre s'ensumen la humitat de la brisaina al vespre. Núvols esponerosos que empolainen les diverses gradacions del verd t'entabanen els ulls, te'ls enaigüen amb la barrinada d'una rauxa sobtada de llum foragitada. La mar fa una flaire remota de tardor, la calor feréstega persevera com una mossegada bàrbara sobre diminuts quissos. Una mena de nostàlgia feta d'algues que transmuta l'itinerari del sol en un corriol força renoc, una pal·lidesa de ventim minso que assadolla l'escorça. Els últims diumenges de setembre, la gent s'esparpella sobre la sorra de les platges com nàufrags que van perdent la mesquina llibertat vanejada.

Hi ha un moment en què el cossatge copsa que la tenebra està enllestida, un instant mil·limètric on s'esbatana pregonament una escanyada calitja per congriar l'albada, semblant a quan intueixes una presència pròxima, algú bleixant clandestinament dins del teu espai. La nit és tan aferradissa que podries fer-la ressonar com un celobert sota la calamarsa; però no pot detenir la migrada nitidesa que s'inicia. Sembla que n'han aparellat una finestra davant per davant. Després, quan els primers dits tremolencs i sangglaçats de sol esterregen a penes les balconades, el matí ja és corroït, tot l'ímpetu l'ha emprat en l'escletxa d'una naixença abrandada.

A hores d'ara, el poble pareix habitat només per ànimes emmudides, espaordides per la foguerada solar. Aquella infantesa estiuenca, l'agutzil feia ban perquè els xiquets no isqueren al carrer a l'hora de la migdiada, però tu t'hi escapolies i anaves a casa dels cosins. Des de la placeta xiuxiuaves en cridar-los i, com que no t'escoltaven, acabaves per tirar xinetes a la finestra i ta tia Josefina et renyava. Tu no podies dormir en ple dia, volies viure la claror, assaciar-te de blancúria; t'ofegaves dins de l'habitatge i la mare, com que ho sabia, et deixava anar lliure com un poltre brau que vol assolir les praderes més distants. Fins i tot ara penses que quan hages de morir no vols romandre engarjolada dins d'un cementiri, les teues cendres han d'enlairar-se per sobre d'aquesta ataquinada densitat humana

De vegades sents ganes de plorar per les diverses dones que nien a dins teu, com gatets desvalguts i encorralats. Saps del cert que la soledat és la teua religió, el trajecte on, com diu l'amic Lluís Roda: “La ductilitat dels cultismes més elevats s'agenollen al teu pas. Rígids i esquerps, esdevenen plastilina. Veig els colps, és la vida. És un garbuix de sensibilitat ordenada, que percep i ajuda a veure. No esperes bones companyies. Fes bons amics i gaudeix del camí de l'estepa”. Petjaràs la duresa del buit, percaçaràs aixopluc en qui no te'l lliurarà mai; defugiràs les batzacades amollades amb deslleialtat; el pit se't badarà en sang viva i cada llàgrima en brasejarà les arrels. Però tu enterca, la mirada retrobada en l'horitzó que t'edifiques amb un caos de somnis esbardellats i mots que volen glossar tot allò que t'envolta. Albiraràs el prodigi d'un ocell, picarot, corriolet o picaplatges petit, també tiroril·lo menut, fumarell negret, gavina corsa, gavina cendrosa... bells apel·latius d'aus que reescriuen la singladura dels dies.

11 setembre del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.