Paranys

Diumenge a la nit les ciutats bleixen una mena de teranyina malenconiosa i tronada de neó. Els parotets s'immolen a l'aixopluc dels fanals de la tardor que tant es fa pregar, al dessota d'un caliu sintètic que no els pertany, potser n'enyoren el llebeig al rerefons. Però tenim el costum d'arrambar-nos als llocs aliens massa sovint, tot i que sempre hi serem estrangers. La gent bandereja com esguits de volves esparses de la polsina a les cantonades. Les faroles saliquegen una llum que es disposa per no il·luminar ningú, llevat d'algun vianant amarat de solitud. Clarianes d'ambre palesen instants fugissers, com ara la dona rossa a la parada de l'autobús, és fornida, riu amb la seua companya i beu cervesa d'un got de plàstic que du a la mà. A l'entrellum de la rotonda veiem la jove que s'eixuga unes llàgrimes rebeques al vehicle del costat, després s'hi allunya i no sabrem mai la causa del seu desconhort.

El vent esdevé aigualit i els gossos borden al dessota de la volta del cel, hi surem mentre pensem que l'entorn és una illa taciturna, erma. Perdigonades d'oronelles n'escaten la calma del trespol.

Malauradament algú ens abilla amb traïdoria paranys d'ocells. Mentre tothom dorm, concebem monstres congriant-nos la perdició, usurers que, amb gestos recargolats, esbotzen la nostra desvalguda condició de cadells esprimatxats sense arrel.

Som esclaus de les decisions irreflexives que esdevenen malencerts irremeiables. Despertem al bell mig de la nit amb una burxada d'ansietat, fa fred a fora i a dins nostre. Tantost pressentim que estem acaçats a la xàvega, el futur no és versemblant, no hi ha sortida. Com més lluny fem arribar les reflexions, més malaguanyada és la conjuntura que se'ns acobla com una serp llefiscosa, i se'ns afua sense cap mena de commiseració, com l'albada que no podem deturar. Aquesta obscuritat és tot el que som capaços de clissar i creiem de veritat que és l'única realitat possible per a nosaltres, ens entestem a creure que hi és per sempre.

En allunyar-nos de les poblacions, els espais oberts que ens estintolen la mirada també n'assoleixen el neguit. Esguardem com s'escapoleixen els paisatges engrapats als rails del tren; a pleret s'estronquen les llàgrimes confinades que ens rebregaven el pit. Els llocs aïllats s'abranden sota els guspirejos del sol en esllavissada, hi volem ser, perquè ens foragitem dels indrets on el turment ens fibla com una espetegadissa de còdols. Una bonior d'abelles ens grata la corpenta, fem un pacte amb la calma, la concòrdia ens restableix la capacitat d'oblidar. Volem fugir de les urbs basardoses, però tampoc no volem arribar enlloc. Albirem llars establides on semblava que res podia créixer. Les barraques com trencaclosques vora via, esfondralls, gats a la xardor de l'horabaixa. Lleres de rius esquerps, petits horts d'esquena al món. Ens reconciliem amb nosaltres i a traves dels ulls ens sobrevenen glopades de píndoles nigromàntiques. Potser els paranys els podem defugir en capir que només ens faran mal si badem la portalada de la nostra feblesa als rapinyaires dels reialmes malaguanyats que nien al dedins dels il·lusos sense duplicitat.

29 setembre del 2014