Terra endins

El record insistent de l'estiu s'engrapa als envans que basteixen els dies assolellats d'octubre. Has parlat amb la dona gran que està empiocada, la torbació, la recança i els sanglots, te n'han arribat a través del telèfon. És clar que t'hi havia causat patiment temps enrere, però la rancúnia no arrela mai dins de la teua consciència i d'ella has preservat sempre la part bona del seu tarannà. T'ha dit que enyora aquelles vesprades, quan totes juntes jugàveu a escapolir-vos del món amb l'esbargiment del teatre. Després que tot allò se n'acabà per a tu, també senties aquesta mena de malenconia, ara sembla que es dreça davant teu una planúria immensurable. El que abans et feia feble, vulnerable, ara és un desafiament on saps que també podries guanyar. Continues sent una gasela, i tant que sí, no militaràs mai a la corrua dels llops. En seràs dissident, foragitada, cobejaran el teu coll, maldaran per enfornar-te el glavi al moll de l'os, que li anem a fer. Pel que sembla, només podem sentir compassió pels qui anomenem “els nostres”, la pròpia sang, i de vegades ni això. De sobte se t'afua a la remembrança la figura d'aquella bèstia de cor glaçat, amb un gest, un esguard malaltís, esparpallà la seua misèria damunt els innocents a qui no veia com a éssers animats, només com si foren colomassa que no importunarà mai el seu penediment.

Als voltants de Yecla les oliveres pugen repenjades sobre la llàntia del cel, és que els arbres no creixen drets, perquè no s'estimen la perfecció. Les vinyes guaiten indolents el matí, observen l'orbe de quitrà amb una impassibilitat destrempada. La Mancha blanquina, clarianes enlluernadores, el pla inassolible, carenes valves. La lleugeresa dels animals humans defugint de la manada; guanyar la partida als depredadors n'és el designi encoratjador, i s'estiregassen sobre la terra, polsinera que embroma les pupil·les. Els ametllers, pobladors de la solana, contemplaran l'arrodoniment de la solitud.

A la matinada t'embadaleixen els glòbuls de pluja com taques de sang sobre un taulell. Al migdia, s'enlairen les veus de les bruixes escorniflaires sota els finestrals, i fan una fressa feréstega que t'arrauleix l'esperit. T'hi conjuren una vida que no és teua; bandereges evocacions, paratges a què no estaves destinada. T'empasses un vent fredolic que arriba a colpir-te, calcigues els camins aliens on mai la teua petjada deixarà empremta. Un borinot bregueja contra la transparència d'una finestra. Lletres blanques sobre un panell negre giravolten, tafuregen la comèdia de l'oblit. Les teues sabates se saben de memòria el terrer de vint anys, i una vesprada clandestina s'arramba contra les branques ventades de les moreres. Com muda la llum al vespre en esgarriar-se els esguits del sol, i les fulles s'ensutzen d'una tardor inversemblant i tardívola.

7 octubre del 2014