Societat

Nostàlgia d'hivern

LA REMOR DEL VENT

On queda gargotejada l'enyorança que sentim en transitar pels carrers viscuts com instants que s'arramben als barandats? On van les imatges que ens escaliven com un filaberquí insolent l'arquella del pit? El solell a la vesprada esdevé llençol de figures inexistents. El romeguer mostra unes petites flors hivernenques mentre fimbra indolent al capvespre; el cucut rondina entre els patis que romanen despoblats a la part del darrere dels bastiments.

Hom diu que allà al nord la gent emmalalteix de nostàlgia d'hivern, en faltar la llum, com ara tu en recordar-la. Quan ella acabà l'escola encara no havia fet els catorze anys, en juliol ja estava treballant a la fàbrica; a la dècada dels setanta. Escrivia i escrivia, en silenci, esguardant els horitzons, amb les pupil·les esmaperdudes, una idea fixa que l'empenyia envers l'inconegut, com un cargolet pacient que sap que tard o d'hora ha d'arribar al seu lloc.

Amb les seues mans encara infants, obria la porta del mecanisme colosal i copsava les peces de plàstic que l'hi enfornaven esberles, sempre embolcallades amb cinta de pintor per cobrir la pruïja de les esquerdes cruents que la feien sanglotar en fregar quelcom; les cremades que l'infligia el material fos de la màquina d'injecció. Tallava la colada del producte amb les alicates i cada colp n'era com si li esbardellaren els ossos dels dits, n'esmotxava les rebaves amb la ganiveta, i amb la broca adient en taladrava els forats de la rosca; tot allò sota l'escalfor extrema dels motlles. La llum s'esvania en deixatar-se les hores darrere les finestres enlairades, només hi podia veure el cel, i això era molt per a ella. Hi treballava a tota pressa contra el temps i encara n' arrapava uns segons per escriure els versos en el paper, d'amagat perquè no l'enxampara un encarregat qualsevol sense massa entrellat que s'hi pensava superior, superb i farcit d'arrogància. Si el cos, mortificat amb tant de patiment, no li responia, la frase que ell feia servir era plena de burla: “Vés al metge”. Tot i sabent que això no era gens fàcil, ni ella ni cap de les joves companyes no n'estaven assegurades. De tant en tant els visitava un inspector de la Seguretat Social, en feia una revolada per les estances, s'ho mirava tot amb força indiferència, i després se n'anava amb un bon regal a la butxaca.

A la nit, mentre tornava a casa, ensumava les vinyes dels afores, dissemblants segons les estacions i el posat del jorn. Endinsada a l'obscuritat les intuïa darrere la calitja i les granotes raucaven al fons del barranc, a la ribera del Magre desnerit. Ella escrivia amb l'olivetti de color verd que li regalà son pare, el patiment de les mans ferides s'hi feia fonedís, les històries que li curullaven el cap en brollaven i en deixaven lloc per a d'altres. Acostumava a congriar orbes on s'emmirallava sobre fulls blanquins que ben aviat reblia de faules agosarades, i una brama a dintre seu li assegurava que allò sí que seria possible.

Malauradament els viaranys són plens de somnis esgallats, de petits àngels crèduls que ho lliuren tot sense duplicitat, i és així com algú els torna un enfilall d'estelles ben acerbes. Finalment ella no ho va assolir, i ningú se'n recorda; els seus escrits potser s'han fet malbé entre els tossals d'un abocador que, a hores d'ara, ensutja alguna vall sense nom. Només en queda una foto per sempre jove sobre una làpida assolellada al tard.

23 octubre del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.