Paisatge nu

L'ombra d'un ocell ageganta la llum, el sol s'envisca damunt els envans i esbargia la claredat d'un silenci inusual. La gent modifica els paratges, amb la seua presència esgotima les contrades que s'abriven esponeroses al teu esdevenir. La figura humana cortrenca el panorama, ensutja de sang la mirada pulcra dels innocents. El món és més fosc que cap parany que puga espaordir-te dins dels pensaments on sojornes. Dissabte al matí, els indrets per on els teus peus s'acuiten amb la velocitat que marca el vent romanen infinitament diferents als dies laborals. Hui la quietud, la flaire apaivagadora del gessamí, l'espígol i la farigola, guanyen el combat al ferum del polígon industrial. L'estança dels núvols és un desgavell clapejat pels taronges i els blaus d'una aurora carmenada.

El temps s'escola de la clepsidra i, tot d'una, la vesprada d'un dijous a la ciutat d'Alzira, al carrer Camil Dolz. Et fa l'efecte que és com entrellucar dues urbs diferenciades dins d'una població més gran. Aquest barri fa sentor de poble, té una altra cadència, un clima dissemblant al de l'avinguda Sants Patrons, . Retornar a casa al final de la jornada és un ritual parsimoniós. Una carnisseria renoca, el cotxe que s'atura al principi d'un carrer de direcció prohibida sobre el pas de vianants, mentre el conductor, amb els pantalons mig caiguts i mostrant la “vidriola”, en trau unes caixes de plàstic buides que lliura a la carnissera, una dona madura de braços despullats i molsuts que renya, mig de la broma, a una xiqueta que podria ser la seua néta.

Des de la porta del taller de motos copses el xivarri del bar del cantó, a la porta l'única taula ocupada per una colla d'homes de mitjana edat, cridòria absoluta; algú et conta que donen mala fama al local, i ara per ara en són els únics clients, el veïnat no s‘hi acosta, el jutgen com a un veritable batibull assilvestrat.

S'aboquen les ombres sobre les llambordes, continues embadalida per les escenificacions que el quefer quotidià d'una ciutat, no gaire gran, dreça davant teu al capvespre. Polsim de vida que se t'arrapa als ulls, i una mena de melangia xopa et descorda una galvana càlida de tardor. L'esguard et defuig a la recerca d'una mare jove abillada amb la roba de les dones musulmanes, i la filla, una nena de curta edat, força abrinada i fimbradissa, que li parla sense mesura i la fa riallejar. El llenguatge corporal de la més gran aparenta com si fóra ella la noia, i la menudeta la mena carrer avant com a una deixebla dòcil. Després, darrere l'anonimat d'un casc de motorista, les veus als voltants de la Parròquia Nostra senyora de Lluch. Duen ansa per ansa una bossa gran a vesar de queviures, en pots entrellucar les barres de pa al damunt. Caminen amb un posat de gaubança primerenca, elles saben que la dignitat no té res a veure amb el fet d'haver de rebre brisalls de caritat. El vehicle, com un corser brogidor, se n'allunya, però sobre l'espill retrovisor ha quedat litografiat aquell quadre fugisser de què resta el somriure com un estendard que reivindica l'alegria sense prejudicis. Mentre les seues formes deixatades sota les faroles se't desfermen de les pupil·les, la nit conglaçada s'apropia dels teus ossos escurçats que voleien envers l'autovia.

3 Novembre del 2014