Societat

Les escates del sol

LA REMOR DEL VENT

Traspunten els espinguets dels ocells entre la tenebra que a pleret comença a batre's, se'ls atansa el fred amb petites estrebades i s'arrangen sobre els enfilalls per a partir ennegrint el cel. L'obagor dels núvols assossega l'avidesa amb la rosada de l'herba. Les ambulàncies que trafeguen pacients als hospitals li atien els records. Gossos que esmussen la solitud dels vells voltegen pels vorals. Silencis apàtics en vagons de tren de gom a gom, cames palplantades davant el visatge. El fat mena els peus entre bassals de sol, llum escatada. Dues maneres de fruir d'un llibre, enfront l'home amb barba i ulleres, una camisa baldera de ratlles que no aconsegueix dissimular-li la panxa esponerosa; s'hi arrepapa amb aqueix posat eixancarrat ple de supèrbia amb què alguns individus assalten l'espai vital d'uns altres éssers, sense importar-li que la dona asseguda davant per davant haja de romandre amb les extremitats encongides i una ganyota d'incomoditat al rostre. El subjecte llig el llibre en paper i els seus llavis mussiten les paraules que en trau. Al costat, una jove deixa anar l'esguard sobre la pantalla d'un d'electrònic.

Una altra vegada allunyada del brogit en un poble gran, on el costum congria el matí d'una manera tèbia. Ix de l'estació del metro a Peris Aragó, enfila la via per la vorera, el pas al ralentí pel carrer del Degà Sanfeliu. La sentor dels seients del metropolità es nega a quedar-se enrere i de tant en tant li esclata als narius un bri de perfum industrial. La lluïssor de novembre sobre la pell, besllum de malenconia a la vora dels ulls. A prop ensuma l'horta que volen foragitar i que s'aferma a les façanes veïnes, és el verd circumdant les urbs de la Mediterrània al dessobre de bastiments i llambordes. El matí se li farà fonedís, com un llambreig entre els canyars a trenc d'alba. La generositat, l'estima, les històries i la companyia d'Encarna, Pepe i Trini, la transporten a uns indrets remots, però ben a prop del cor per a tots quatre. Uns instants que s'aproximen a allò que hom anomena felicitat.

Si ella poguera aplicar al temps ja viscut la sensatesa i la calma que ha assolit en tots aquests anys, potser ara gaudiria d'un bri de pau encara que fóra esquifit. Finalment tot ix bé, i si no és així és que no era el final. No podem recuperar el passat per molt que l'anhelem, per tant, si ens adaptem a les noves conjuntures descobrirem els prodigis que no abastem a albirar mentre s'hi neguem.

En la caiguda unes mans s'apressen a salvar-nos i una veu amatent: “Confia en mi”. Pensa en aquells que mai no han sigut dignes de la seua confiança. Les escates del sol cauen, una a una, sobre les formigues del món, s'hi aclareix. Si algú ens ensutza la vida deu ser perquè hi consentim, fa de nosaltres taronges podrides que peixen el terrer i esdevenen fang. Un gatet temorenc s'arramba al cos de la mare i recela de tot plegat, diposita una ullada tendrament esglaiada sobre l'embalum dels cossos que envaeixen la seua contrada, i s'alleuja en veure'ls deixatar-se en la distància.

26 Novembre del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.