Societat

La buidor de la nit

LA REMOR DEL VENT

La pluja fa la bugada, endega pulcrament un degoteig hialí sobre el mirall; la seua bellesa té molt a veure amb la poesia, com ella disposa d'un ritme propi que s'acobla tendrament al cor. La solitud complota teulades des d'on entrellucar polsim de rosada; la nostàlgia és una meuca que t'agafa de sorpresa, se t'aferrissa al pit i t'escanya. La cadència del vent bramula entre els còdols, és un glatir fimbradís d'herba. Molt sovint pequem d'ingenus, ens ho creiem tot, i sempre acabem decebuts de qualsevol manera, tanmateix, tot i ser vells, continuem tenint esperança.

Una vegada més escoltes la veu, una mica enrogallada, i potser somnolent, de Bié, el dibuixant taxista. T'explica que el seu taxi és una mena de consultori sobre rodes, on les confidències hi brollen a balquena, i tu te l'magines n'encofurnat a dins, mentre la nit s'estén més enllà de l'alba. Tradueixes les frases breus que hi fa servir per explicar-te el que ell anomena, amb la parla catalana, “la buidó de la nit”. En el seu relat polsa la ciutat nocturna com una immensitat indestriable, l'hivern d'una Barcelona entrampada en el clarobscur amb llicència per a sobreviure. En cloure les finestres de cada llar, a l'exterior s'inicia una urbs antagonista del sol, el llambreig de les estrelles sobre el gebre confegeix una ferotgia indòcil i groguenca

Ni un cossatge pel carrer, tot d'ombres com miratges esventades sobre les vitrines. El balandreig compassat del parabrisa li exacerba la son, i la migradesa de l'indret que el circumda se li mostra massa palesa. La imatge més inversemblant, els passeig de Les Rambles inhabitat, les parades barrades, la façana de l'hotel Royal una mica translúcida, i els contenidors a vessar de bosses negres de fem. La Travessera de Gràcia, La Bomboneria amb les persianes gargotejades de pintades. El conductor se sent com si a la cruïlla pròxima, sobtadament, un esvoranc badarà una portalada envers la intempèrie més desolada.

Bié perd la percepció del temps, sent que el rellotge se li ha espatllat i tot resta quiet davant seu, la tonada constant del plovisqueig sobre el trespol del vehicle li embadaleix la sang. Els clients de hui s'han esvaït en la humitat que barrina els ossos. On pot anar ell a orinar a les quatre de la matinada? No deuen haver més de cinc benzineres obertes a aquestes hores en tota Barcelona, i segurament hi són fora del seu abast, així que la desesperació el fa recórrer a l'ampolla de plàstic.

La rebequeria dels semàfors de la Diagonal s'obstina a mantenir-los llampurnejant per sempre més en la tonalitat vermella, s'hi dobleguen envers l'empedrat com dromedaris vençuts; les vies s'obrin a l'infinit estiregassades per la soledat somorta del paviment xarolat; la rodonesa d'un fanal suplanta la lluna i engalipa els ulls. Un esguard eixalat clissa la sorra de les hores aturades i s'endinsa en aquesta vacuïtat tranuitadora.

9 desembre del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.