Societat

Botigues al final del compte enrere

La pròrroga als locals comercials amb contractes de renda antiga s'acaba amb l'any

L'Ajuntament encara ha de concretar el pla per preservar el comerç tradicional

De les cendres de la llibreria Canuda n'han emergit tres llibreries noves
La moratòria ha complicat la firma de contractes amb nous llogaters

Quan el 1994 el govern socialista va aprovar la nova llei d'arrendaments urbans (LAU) va activar un compte enrere a tots els establiments amb contractes de lloguer de renda antiga, fins llavors de durada indefinida. Va ser un llarg compte enrere de 20 anys per als comerços –per als locals llogats com a oficines va ser d'un lustre– que el 31 de desembre arriba a la fi, llevat de casos com ara que el titular sigui encara el llogater original o un cònjuge que l'hagi sobreviscut. Són casos puntuals, perquè sovint parlem de comerços molt antics, en mans de terceres o quartes generacions d'una nissaga.

Que el temps passa, i passaria, ho sabia Xavier Banchs i ho sabia el seu avi, que quan va arrencar el rellotge encara vivia i que el 1936 havia fundat El Palacio del Juguete al carrer dels Arcs –un lloc de pas que connecta el portal de l'Àngel amb l'avinguda de la Catedral–, i que ha estat un dels establiments que en els últims temps han protagonitzat la sacsejada que per al teixit comercial ha suposat la imminència de la fi del compte enrere.

Ara, en l'indret comercialment privilegiat que durant quasi 80 anys va ocupar la botiga de joguines, ja fa més d'un any que hi ha una sabateria de marca. Banchs no va poder competir i renegociar el lloguer. Però sí el del petit local de 30 m², que dóna al carrer del darrere i que usava de magatzem. A més, per si de cas, abans ja havia llogat un altre espai al carrer Ripoll, a només 100 metres. “Abans tenia una botiga de més de 300 m² i ara en tinc dues de 30 i 30. Però no em queixo, també tinc menys despeses. Allà hi havia més pas de gent i ara vénen menys turistes, però hi ha molta gent que ja ens coneixia. Anem aguantant.”

Banchs, que està a un parell d'anys de jubilar-se, va ser previsor. I no va ser l'únic. Altres negocis també han resolt l'atzucac. A la primavera passada la llibreria Documenta va abandonar l'emplaçament original, també privilegiat, al carrer Cardenal Casañas, a tocar de la Rambla, i es va traslladar a un nou local a l'Eixample, al carrer Pau Claris.

El compte enrere s'ha barrejat amb circumstàncies molt diverses, i fins i tot quan ha comportat un tancament hi ha hagut altres factors. És el cas de la plorada llibreria Canuda, fundada el 1931. Va tancar fa any i mig, però ni ho va fer del tot ni l'únic motiu va ser l'efecte de la LAU. També compta que el propietari i fill del fundador es jubilava, mòbil recurrent. I de les cendres de la vella llibreria, d'aquí que no hagi mort del tot, n'han emergit tres de noves, que es van quedar sengles parts del seu monumental fons. Una, a Sant Cugat, El Siglo, i dues a l'Eixample de Barcelona, que fins i tot conserven el nom: la Kepos-Canuda, que porta un antic empleat de l'establiment que estava a tocar de l'Ateneu Barcelonès, i l'Aquitània-Canuda, propietat d'un nebot del propietari d'aquella. Més que apocalipsi comercial, el que ha propiciat la LAU en molts casos sembla més aviat una reinicialització.

Casos perduts

També hi ha casos en què s'escura la pròrroga sense que s'albiri solució, és clar. La botiga de roba Deulofeu de la plaça Sant Jaume tancarà al gener. Tot i que val a dir que també en aquest cas el propietari es jubila, com en el cas dels de la classiquíssima botiga de teixits El Indio, que també abaixa la persiana. La restauració tampoc no se n'escapa, i s'acomiada igualment el Tirsa, que molts consideren el millor bar –i el que serveix el millor gintònic– de Barcelona, de la gran Barcelona, s'entén, que ja està en terreny de l'Hospitalet.

El cas del Colmado Quílez és especial. Tancarà perquè no s'ha pogut arribar a un acord amb la propietat, diu Carles Lafuente, copropietari amb altres tres germans. Però l'establiment, tot i ser el més popular, és un més dels sis que integren el grup Lafuente-Quílez, entre els quals una bodega oberta fa uns anys a només 50 metres. Lafuente sí que ha arribat a un acord per actualitzar l'arrendament d'un local adjacent que ara fa de magatzem. Es perdrien, això sí, els típics aparadors de l'establiment, explica. “Però la meva prioritat és mantenir les 15 persones que tenim aquí treballant des de fa un munt d'anys”, diu.

Pla de salvament

L'Ajuntament ha intervingut en casos puntualíssims que mereixen ser ressenyats. Un, el de la Cereria Subirà, a tocar de la Casa dels Canonges, fundada el 1761 i considerada la botiga més antiga de Barcelona. Com que l'edifici és de titularitat municipal, el consistori li ha renovat el lloguer per 10 anys. L'altre cas és el del bar Marsella, obert el 1820 i abocat al tancament perquè el propietari es venia la finca. El consistori la va adquirir per 1,1 milions d'euros i va oferir un nou arrendament, també per una dècada, al titular del negoci.

L'Ajuntament, però, ha hagut d'entomar crítiques per inacció per la pèrdua de caràcter que comporta la desaparició d'establiments històrics i molt característics, sigui per tancament o trasllat a locals amb menys centralitat i encant, i la seva substitució per botigues de grans marques. A principi d'any el consistori va elaborar una llista provisional de 389 establiments emblemàtics als quals va aplicar una moratòria d'un any que congela l'atorgament de llicències d'obres i d'activitats, mentre una comissió els avalua per establir el nivell de protecció que cal aplicar-los, i que podria cenyir-se exclusivament a elements arquitectònics o, com demanen els comerciants, a l'activitat tradicional que s'hi desenvolupa. La concreció i la decisió finals sobre el pla continuen pendents, tot i que són imminents, diuen a l'Ajuntament. De tota manera, el consistori, que s'ofereix com a mediador en les negociacions entre botiguers i propietaris, diu que només una quarantena dels comerços llistats estaven afectats per la fi de la pròrroga de la LAU, i que una desena ja han acordat nous contractes.

La iniciativa de l'Ajuntament, però, rep critiques de totes bandes. I no només pel que fa a tota l'oposició municipal, que en el ple de divendres va aprovar una resolució del PSC que rebutjava el retard del govern municipal en aquest afer. També les dels comerciants afectats, aplegats en l'Associació d'Establiments Emblemàtics de Barcelona, i que consideren que no fan prou. “Hi ha ciutats, com Roma, que han protegit l'activitat, però aquí no estan per la labor”, avança Josep Maria Roig, secretari de l'entitat i propietari de la confiteria La Colmena, un clàssic del centre que sobreviurà gràcies a una renovació que comporta passar de pagar 1.000 euros a 7.500, segons Roig. “Veurem com ho fem. Un empleat es jubila, i això és un estalvi, i toca pujar preus, és clar”.

Al bàndol dels amos dels locals tampoc hi ha elogis per al consistori, precisament, ja que la moratòria ha complicat la rúbrica de contractes amb nous llogaters, supeditats a la decisió final sobre el grau i l'objecte de protecció dels locals. Els propietaris estan d'acord a preservar-ne elements arquitectònics, però no acceptarien un blindatge a l'activitat que hipotecaria la cerca de nous llogaters. “Seria il·legal i vulneraria el dret de propietat”, adverteix Sergi Llagostera, portaveu de l'Associació de Propietaris de Locals Comercials.

Llagostera és molt crític amb els que han escurat el compte enrere. “Els anava bé seguir pagant molt per sota del preu de mercat, s'han beneficiat d'una situació injusta per als seus competidors i volen mantenir els privilegis. Han estat tan protegits que ja no poden competir”, etziba. Però Roig ho nega. “No podíem negociar res. Molts propietaris només volien esperar a la fi del termini per fer un contracte amb alguna cadena, que són les que poden pagar aquests preus.”

Les mirades des de tots dos costats sovint són incompatibles. També a l'hora d'avaluar el grau d'afectació de la LAU que, com s'ha vist, es barreja amb altres factors de caire generacional, sobretot. No hi ha cap xifra oficial de comerços afectats, i Roig diu que són més de la trentena detectada pel consistori a la seva llista, perquè “n'hi ha també que no ho són, d'emblemàtics”, mentre que el portaveu dels propietaris insisteix que “la situació afecta molt pocs casos i concentrats sobretot al centre de Barcelona. Als barris, el problema si marxa el llogater, és trobar-ne un altre”.

Mesures desesperades

Hi ha casos, però, que encaixen en el relat de Roig i també en el de Llagostera: botigues cèntriques i que no tindran cap protecció perquè no són emblemàtiques. Verbigràcia, La Casa de les Sabatilles, oberta fa 40 anys a pocs metres de La Colmena. El propietari, Joan Carles Iglesias, diu que paga 1.000 euros per botiga i magatzem i que per renovar contracte hauria de pagar-ne 3.000 només per la botiga, de 27 m². Inassumible. A Iglesias, però, el temps no se li acaba el 31 de desembre sinó quan la seva mare, que va subrogar el contracte com a vídua del llogater original, es jubili o es mori. La dona, octogenària, continua cotitzant. És la manera d'evitar-ne el tancament. L'apocalipsi acaba sent, sempre, una experiència individual. Cadascú viu el seu.

LA DATA

31.12.14
És el dia que s'esgotarà
la pròrroga de la LAU pels establiments comercials amb contractes de renda antiga.
389
establiments
són els llistats com a emblemàtics per l'Ajuntament, que ara n'ha de decidir el grau de protecció.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.