L'habitud dels petits prodigis

El sol d'hivern, quan guaita freturós del caliu de la Mediterrània, estén poms de nitidesa sobre aquesta fredor de gener. El dia enyora la llum del sud sobre l'estesa d'oliveres Costera endins, i voldria assolir-ne la flaire. Podries decandir-te als braons maragda de l'heura, morir-te sobre l'escorça dels grèvols. El Caroig sota zero, la vida en sadollament. L'evocació d'Adela allà a La Ribera, desafiant el fred amb un somriure, la mateixa gelor que a qualsevol el faria arraulir-se poruc. Carme anava al fisioterapeuta al poble del costat, amb el caminador, a poc a poc; la figura rodanxoneta i estimada te n'ha gebrat el cor. La nit de la Canal de Navarrés fa que la comarca intuïda a l'altra banda de la fosca siga un país dissemblant, una ninesa detinguda per sempre dalt dels cavallons. Darrere de l'ombria se sap que s'esbatussen uns indrets propers que ara no pots albirar, només esbossar-los amb la remembrança.

A la porta de l'església s'aplega una gernació, el rellotge roman deturat en les deu de la nit, algú diu que en arribar el moment les campanades en sonaran, com sempre. I l'escuma de l'exultació subjuga les carenades veïnes. Després: “Tots a la festa a ca la Fabiana!”. L'esbart s'endinsa pel carreró angost, la casa en sembla adormida, la persiana barrada, silenci. La més alta de les joves, qui encapçala el seguici, n'obri el portal amb total confiança, i tot d'una espetega la festa, els visitants hi entren. L'habitacle és força esquifit, càlid. Fabiana s'alça de seguida i va a l'encontre dels visitants amb l'ampolla de cava, tot i tindre més de setanta anys dansa amb gràcia i lleugeresa, el cos menudet es branda dins del batin balder de color rosa mentre va de dret pel passadís cap a la terrassa, la cadena de música sona a tota virolla. “Fabiana, este equip és nou!” Els cabells tintats rossos i un xic desendreçats, els ulls ablamats com un fanal reblert de cuques de llum. El marit panxarrut, assegut tranquil i discret mentre fuma un puro, els esguarda entre resignat i cofoi. Ella posa el plat dels polvorons sobre la taula: “Vinga, a menjar polvorons que este any ha de vindre la cigonya”. I tots: “La bola, la bola i el conjur!” La dona en trau una que en passar-li la mà pel damunt canvia de color. “Escolteu les profecies. Si mengeu polvorons... Ai! I ara què he de dir? Com era el conjur? No me'n recorde.” Les rialles s'esventen pel fondal de la “Chirrichana “. Tots alhora hi llancen les monedes, un nen diu: “Demà hi vindré jo a arreplegar-les”.

L'obagor glaçada s'esgotima envers el primer ruixim de l'alba. Els passos ressonen pels passatges escanyats i costeruts del llogaret. Una alegrança encoratjadora deslloriga la malenconia inescaient i desclou tots els possibles somriures que restaven ensopits .

5 de gener del 2015