Societat

Un record agotnat

LA REMOR DEL VENT

El món es balandreja baliga-balaga i no aconseguim clissar tots els seus cantells. Una primavera rebeca tafureja amb gener, aüixa el gebre del llostre i te'n tornes a dins de la petita feréstega que nia sota la teua pell que s'estima la terra, els brucs estarrufant-ne les cames. T'enllordes les mans amb la sang impol·luta d'una taronja espletada del sòl, en el silenci es descorda la vida, et fas criatura de verdor entre els branquillons, t'embaldragues de l'esforç que abalteix el cossatge i el guareix esmicolant la sofrença. La inundació del suc esdevé remembrança estiuenca que et sebolleix la mirada en els viaranys de més enllà, la bellesa que ja no ho és s'ageganta. Si un record resta a l'aguait per arronsar el caire del si, podria escurçar el glatir de l'aurora en escometre el jorn.

Tot d'una Els Alforins, la tenacitat dels grills, les xitxarres xardoroses. Quina flaire d'aigua que traspua la humitat dels pins a La Casa del Moro. Espetec de pinyes, una breu vèrbola de tudons, mar verdosenca entre serralades, l'agulla perfecta de les carrasques, la privacitat dels insectes. Un orbe ben estructurat on no cap l'ésser humà, un caliu que dissipa l'ombra dels ossos. Clapes negres fiblen els brocs i s'esbalcen carena avall. Blancúria encastada sobre l'atzur a tocar dels arbres. Voldries bescanviar la teua carn cosificada per aquest silenci degotejat com el ruixim a l'albor; deixar de ser per viure per sempre més entre el romaní, trescar el dia, la nit que et revifa l'assossec. Els xiprers ensopeguen amb l'alliberació escaient fora dels fossars i assoleixen l'esplendor suprema entre els cantals dels pinacles. Et demanes quantes nafres pot suportar una dona, quanta sal regalima l'escorça dels troncs i ensuma l'àmbar de les alzines. La llum t'ennuega l'esguard llenegant per les clivelles dels fondals entatxonats de secrets. Ja està la dermis èbria de la pinassa que has de sentir frec a frec per amainar-ne la frisança. El vent no és igual allà, en la pugna dels cirrus els dimonis clouen la portalada del cel.

La brisa rondina la brama dels cims, el mormoleig de l'aiguaneix. T'adones que una evocació és una llinya, en vas estiregassant-la i te'n descotxa una altra, fins esdevenir una llau d'instants esvanits que potser ja no te'ls creus.

14 de gener del 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.