Esgotimar l'albada

Maragda i àmbar s'aixeca el dissabte. La nit no ha trobat encara el lloc escaient on defallir. Potser hui vindrà l'enyor a visitar-te, i et trobarà inerme com sempre. Un sol esbaldit esguarda darrere un núvol matiner. Sobre l'anyil s'esguimben engrunes de boira que percudeixen contra els finestrals de la cuina, hi semblen petites empremtes de teranyina. La humitat s'hi encasta grisenca i empolsinada. Tot d'una els ulls de Soledat davant teu esdevenen record, capitomben sobre la taula i els estris del desdejuni com si no els veiés. El brogit dels vehicles s'enfila des de la ronda. També en grimpa la sentor de la ciutat i una mena de nostàlgia se li aferrissa a la gorja. Una amarguesa líquida i ben coneguda que li prem el pit i li creba la coïssor a la mirada.

El pare se la mira amb eixa carícia amoïnada i pietosa que darrerament empra quan contempla la filla. Ha crescut tan de pressa i ara és una dona inassolible. Ha sigut sempre tan preciosa, i no la reconeix esbargida darrere la boirassa que li empluja el llambreig olivaci de les pupil·les. Li'n fan mal les galtes xuclades, la llangor de la indiferència. Tot plegat és com clissar un corriolet foragitat del niu. Els cabells, llargs i embullats amb descurança, l'encerclen el semblant d'una bellesa salvatgina i fan palès el moradenc de les ulleres. Els dits, abrinats i macilents, remenen el café amb llet d'esma, amb l'abúlia de qui sap que no se l'ha de beure. N'han transcorregut mesos, però el pare no sap si ella continua encaparrant-s'hi. De vegades no en diu ni engruna.

A contracor, el vell finalment se n'ha anat amb la gent de la Llar del jubilat a Benidorm, un viatge per als pensionistes que cobren la paga a través d'un banc qualsevol. Soledat s'aguaita a la finestra. Ja escata una mica de sol sobre les voreres i els plataners d'enfront. Bufa un vent tènue que esdevé brisaina. A la terrassa del veí la roba estesa giravolta amb revolades colpidores, sura en l'aire com ales de coloms engarjolats. L'esguard de Soledat capgira envers la dreta. Els vehicles vagaregen i s'aturen davant el semàfor en vermell, després veu com s'hi tornen a engegar. Sense adonar-se'n està mirant una dona que espera el semàfor verd. No en distingeix bé l'aspecte. Només que té la cabellera obscura i arrissada, que és ben bé baixeta, de cul voluminós. Soledat fa elucubracions amb el que hi veu.

—Quan aqueixa desconeguda creue el carrer potser continuarà tot dret cap a la parada d'autobús. On hi anirà? Al treball? A visitar un malalt a l'Hospital? Massa normal. Un amant? Encara que, a aquestes hores... Decidit, hi pujarà a l'autobús i anirà a trobar-se amb el seu amant.

No té res premeditat, però ahir va fer el cor fort i anà al caixer de la cantonada. En el compte corrent tenia dos-cents huitanta-sis euros amb seixanta-cinc cèntims, tots els estalvis que té al món. Si no fóra pel pare no se n'hauria sortit, però ja no vol viure a costa d'ell. Ja no cobrarà mai més el subsidi de l'atur. En va treure dos-cents i els du entaforats a la butxaca de l'abric que roman al penja-robes com un teuladí acaçat i desatès.

Davant l'espill no pot pair la figura emmirallada. S'acaba de llavar el monyo i es pentina la clenxa humida. Es mulla la cara demacrada amb l'aigua glaçada de l'aixeta i li fa la impressió de tindre vidres resplendents als ulls. Tu, en un món perfecte, li agafaries la mà.

19 de gener del 2015