Societat

Si tremola el silenci

LA REMOR DEL VENT

Una clatellada del llebeig t'empeny el coratge i esdevé melangia, i és que t'enyores els indrets australs. Si de sobte tremola el silenci t'arrela esbarzers als ulls. Per evitar que la memòria ens esbocine hem de desaprendre el que sabem, descaminar el que peucalciguem. Hem de desfer-nos dels petits assassins que, inconscients o no, ens trepen sal en la mirada i, ves per on, tanta sofrença per no res.

El rètol de la farmàcia del carrer Ramón y Cajal marca sis graus, aquest itinerari ara et fa sang. Eloína bregueja contra la malaltia gairebé sense puixança, t'han dit que Pepe s'apaga com una branda que el torb esblaima; ara saps que no el tornaràs a veure mai més trescant pels carrers cafit de vitalitat, de ganes de reconstruir l'orbe al seu gust. La teua gent gran que tanta estima et va lliurar, fins i tot pensàveu que qualsevol quimera era possible. Hui sembla que la vida vol deshabitar-te, perquè des d'Eivissa has rebut també notícies luctuoses que t‘empaiten l'ànim. En pensar-hi sents una mena de daltabaix, la realitat t'enllefisca la bravesa, l'audàcia i les il·lusions. És l'hora d'arronsar-se, d'alenar fortalesa per espargir les cendres de qui ja no és amb nosaltres i que volia romandre en les contrades de la seua terra cobejada. Allà, envers el sud, tens la teua família de l'ànima, la que tu has triat, una de tantes, perquè tots en tenim alguna. El Fonsi que no t'abandona un instant i t'exigeix les carícies a què el tens avesat, el callament que trenca Gordon amb els lladrucs. Els meridionals que fan la vida a l'exterior, els agrada garlar i riure mentre s'empassen les clarianes amb una llambregada. L'esguard bell de Sabrina i la joiosa malenconia verdosenca que saliqueja. El posat de les palmeres argentades al sol, immensitat de pollancres enaiguats. Hem de guarir les persones que són bones amb nosaltres, perquè els deslleials caragirats, amb els seus tripijocs, ens clouran les portes de la dignitat i ens escorxaran la innocència després que els hem acollit amb bona fe. Disposem els vials que hem de transitar cofois i enyoradissos alhora: L'Alpujarra, les carenes amoïnades escaten solitud al Santuari de les Ànimes cap a Trevélez, l'aigua glaçada de la Sierra Nevada; Cástaras, les alzines desaforades sobre l'asfalt; la Pantaneta de Juviles, el barranc de La Cimbua cap a Los Berchules, Timar i Lobras, Pampaneira, mots que sempre tenen una cadència dolça en anomenar-los. L'argila ensangona els turons, i el castell de La Calahorra sembla irreal, com si el llostre l'haguera esgranat el vermell.

Per enfrontar el món has de foragitar la influença sangglaçada de hui, perquè podria minar-te l'esperança, congriar-se amb el punxó que desabilla la corpenta dels somnis. Ara pots covar les guspires de l'alegria i calar foc a la tristesa, només una mà desvalguda bastirà amb la teua estima una atalaia per acaçar el caliu que abranda banderes a l'atzur.

3 de febrer del 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.