Els viaranys de la desfeta

Els arbres interpreten l'aflicció, la malenconia que els carranqueja els brocs, la llum que els enferrissa engipona ales a la tristesa. Tots hem tingut alguna vegada ànsies d'anar-nos-en, de deixar enrere les contrades on hem sentit qualsevol tipus de sentiment. Alguns dies defuges records, bons i dolents, tots te'n fan mal. Has aprés a esguardar per tal de percaçar l'oblit. Fins i tot els llocs on només has fet un pensament et burxen, hi ha terratrèmols que t'incapaciten per recórrer els maleïts viaranys de la desfeta. Cerques el refugi de trens cobejats que sempre es queden minsos en els seus trajectes, com ara el món que falsament s'hi esvaneix. Els canyars tenen el teu marriment, te l'han arrapat, i les presons són un miratge calitjós que s'escola.

De bell nou se t'esquitlla la mirada i bandereja tafanera per l'entorn cargolat sota un febrer glaçat. A l'andana un jove s'estova a mercè d'un sol perseverant entre la gebrada. La “maruja cosmètica”, a les acaballes dels quaranta, aclapara la seua veïna de seient mostrant-li models de roba en el mòbil, li'n fa un munt d'explicacions, amb tots els detalls, sembla que el seu cos viu el que li conta, les mans treballen a tota virolla i són força expressives bellugant-se. L'altra somriu de gairó, enigmàtica, potser pensa en altres andròmines mentre la companya, amb veu somorta, s'hi esplaia. La xerraire té el rostre remagrit, du ulleres, una bossa de mà negra que fa joc amb les botes altes, els cabells tintats i quadriculats. Sobtadament l'amiga li diu no saps ben bé quina cosa, i els ulls se li envermelleixen, un tel llagrimós li'ls enterboleix; ella calla, cerca aixopluc en el buit, en el paisatge darrere la finestra. Ara la trobes més pròxima, fins i tot li has descobert una marrada en el puny del jersei. Tota ella és la imatge d'un dolor desesperançat que sembla no poder pair-lo i et corprèn infinitament. Finalment, després de passar per tots els estadis de la pena, s'hi llança una vegada més a la vèrbola, deu ser la seua auto emparança. I sents com s'allunya de la teua complicitat que no arribarà mai a conèixer.

Aturats en el semàfor de l'Arxiduc Carles, una parella de joves s'agafen de la mà, ell n'amolla la de la xica, i s'inventa milers d'excuses, es grata el nas, s'ajusta la motxilla, aferma el manillar de la bici que en du agafada en l'altra, finalment se l'entafora a la butxaca, ella, ingènua, n'esbrina l'escalfor a dins i ell li la rebutja, instintivament penses: “Quin porc”. T'hi fan pensar que això que ell fa és una mena d'estafa d'amor, un lladre covard que no tardarà a fugir-ne espaordit i a les fosques. Potser penses massa i vés a saber quina és la seua realitat.

Algunes persones vivim per intuïció, és un miracle que continuem bleixant després de conèixer els saquejadors, perquè el món és un paratge feroçment inclassificable, i el teu cor és com un manat de bosses de plàstic que empeny el vent per la ciutat grisenca.

10 de febrer del 2015