Caminarem la llum

Una gleva de núvols ens abilla el trau del dia, envermelleix el vespre, encotilla l'instant, congria paranys per ensarronar l'esguard. Ens arrangem sobre les calçades lentes, embadalits, i ja no sabem si formem part del silenci o de la fúria. Hem de resseguir l'enfilall dels nostres pensaments, perquè ens fan esdevenir més enllà que qualsevol passera que amanim a les acaballes del desconsol. Hui és dia de mercat a Benimaclet, la persiana del Terra està mig acotada; mentre esperem que arribe Pau, som còmplices de la claror. Sabem ben bé que l'excés de sensibilitat no és sempre bo, perquè ens fa mal. La percepció del passat ens assageta com flaixos d'escenes vertiginoses, tot i així ens dessagnen.

Delegem per saber qui són els miserables que ens envolten, de seguida ens afigurem els desnonats, els foragitats de la mirada, Fantine, Gavroche, Éponine... Però potser la realitat ens rondina en veu baixa sobre la gent bruta, llardosa, fosca, i llavors ens demanem en qui podem confiar quan tot s'esfondra, quan els únics testimonis dels nostres horrors són la cúpula del cel i les sorres infames. És quan som artífexs del terror en llocs com Mathausen, i si una bèstia xarona ens eixarcola el cor de soca-rel i es queda més fresc que una cama-roja, quina classe d'individu és? Podem desitjar, per ventura, que la vida li siga benèvola? Hi pot exigir-ne el dret? És ben trist haver de sotjar la nostra esquena, perquè qui diu que ens estima, que ens cuidarà, només ens vol malament. Però si aquests no han pogut amb nosaltres, ja sabem que mai ningú no ho assolirà. Com els mandarins encofurnats a la seua àgora des d'on menyspreen els petits somiadors. Farem tots els possibles perquè l'alegria es drece davant nostre i ens ablame la nineta dels ulls, no hi ha un poder tan immens que puga eclipsar-nos la migrada esperança que ens arrela com un cicló punyent i agosarat.

Ens arraulim en la calma d'un indret on ens desglacem amb la guspira d'un moment. Els llums de guàrdia, les butaques amb un entapissat antic, la llotja de principis del segle passat, al sostre quatre làmpades grandioses, cariàtides amb detalls artístics, una flairança neta de faules embaldragades entre la fusta, nodrides en la credulitat, on s'ajacen les ficcions una mica enfollides d'una vida que vol ser eterna. Els bulevards per on s'escola el temps semblen massa llunyans, i nosaltres ens deixem acotxar pels llenços de l'estranyament..

És per això que hem de caminar la llum, cada un dels nostres passos vol acoblar-se al seu redós, acaçar-la i agombolar-nos-la a dins.

17 de febrer del 2015