Tramuntar el desconhort

Ja han brollat les braves i esponeroses ravenisses blanques on s'emmirallen les clarianes mig esvanides, i que fan més alb el dia de hui; indòmites, suïcides, perquè ens empenyen amb l'espinguet de l'esplendor. Romanen als vorals dels corriols, ensofronyades entre el boixac de camp, o, com més ens hi agrada, l'ungla de gat que, esberladissa i ataronjada, fa els ulls grossos darrere d'una aurora que llambreja a sota del plugim, del torb que la trasbalsa. Si ningú no ha de esguardar-les, potser encalcinen debades les marors del llostre.

Abans de decandir-nos hem de resistir un bocí més. Si alguna vegada assolim la sublimitat, si posseïm quelcom especial després de posar-hi un gran afany, i finalment ens ensulsim en la dissort, com escapolir-nos-en? Podrem enlairar-nos de bell nou? Continuarem sent aquells qui érem? Alguna cosa essencial s'asseca a dins nostre? Ens haurem de donar un temps per esclarir-nos el cor? Ho farem en solitud i en una contrada dissemblant? Travessar l'avern, la tenebror quan la llum ens remoleja, potser ens transfigure, ens afaiçone putxinel·lis cendrosos, esdevinguem ferotges, fins i tot un colpidor sotrac del mestral se'ns empassaria la innocència.

Perdem sempre tant en el foc, reeixim sobre l'asfixia i ens retrobem escarits, sense la vetusta escorça que ens foragitava del quitrà del desconhort. Àdhuc el polsim de bondat que emmotlla el nostre plovisqueig s'esfumarà, perquè aquells qui volíem emparar, per qui ens angoixàvem, ens prenien per tanoques. Ara escoltem la jove soprano cantant en una mena de tuguri renoc, a mitja claror, distant de l'orbe i de l'enrenou dels escenaris; ai! els artistes que mitiguen una imperible avidesa en les cofurnes recòndites, mentre al defora la vida grimpa envers llibertats insòlites.

Alguns pobles, al vespre, són pigmentats d'una pregona tristor endolada, aombrada de cantonades minses i repatànies, d'una veu enrogallada, àcida, que ens abraona la mirada i ens atibaca el pit amb els poms de l'amarguesa. I al matí el sol en pertany a les parets. Com escoliar les sensacions que ens provoca el peregrinatge del món? Una monja en edat madura creua l'Avinguda Antic Regne de València contra l'oratge i la ciutat rúfola, s'encorba sobre el bastó, i amb prou feines carrega un paquet amb la mà dreta; les pupil·les, d'esma, se'n van darrere i s'enyoren no sabem ben bé quina evocació. Els bassiots captivadors de la plugeta saliquegen miralls fredolics. La nit ultrapassa els vials per congriar-los sobre l'oblit i la renaixença, tot per descloure els ergàstuls on restem mentre la tamborinada minva i es retreu.

24 de febrer del 2015