Societat

Les contrades de l'aigua

LA REMOR DEL VENT

Quanta llum que enlluerna la nit en la tornada, les hores malaguanyades del dia resten tan remotes que és com si no habitaren el mateix buc. On s'acoblen La Canal de Navarrés i La Costera, la primavera s'enarbora sense que ningú no l'haja d'anomenar. La nuesa dels ametlers afaiçona trossells clapissats de flors policromades. El Xúquer que custodia la teua infantesa, l'aigua ja no n'és la mateixa que s'ha endarrerit per les senderes mentre creixies. De vegades sents un brisall de commiseració per la nena, per la jove, per la dona tolida, perquè ara tens una fortalesa indissoluble que només la mort t'eixarcolarà.

En agafar el desviament cap a Estubeny la veu del pare se t'atansa, puixant arma del temps detingut per sempre: “Este és el poble de l'Antoni “la Ramonica”. Hi ha un país d'aigua al teu dedins, una tenaç buidor de silencis que et gronxen els braons de la tristesa. El poble d'Anna té milanta fonts que li guareixen les possibles esquerdes dels estius. T'emportes l'olor dels llogarets, del romaní, en la pell. “El gorgo catalán”,”la fuente negra”, on l'heura abilla els pollancres amb una xarxa verdosenca, alguns n'han sotsobrat i jauen indolents en aquest bosc dels “Nibelungos”. L'edifici en ruïnes, les portes i les finestres ovalades, sense trespol, la vegetació se la menja a mossets lents i continus, pluja eterna, flaire banyada. Tània diu: “A que hi sembla el palau dels elfs?”. Potser la realitat és més prosaica, tal vegada una fàbrica de paper abandonada, encara que l'estètica en sembla màgica. “La gorga de la escalera”, un tissatge de l'horitzó inabastable que t'enfronta els ulls; la fressa del vespre. El capteniment dels tarongers amb una remor de malenconia garlaire, arrenglerats i entaforats en la terra. Tot el que ja no hi és, allò que havies somiat, és una branda de solitud aspra que esgrana els passos amb la cadència del torb. “La fuente de marzo”, un falcó botzina deixondant l'obagor; el congost acoltellant la riera. L'aigua és tan clara que en veus perfectament el fons, els peixos s'hi reflecteixen i també ho fa la pedra de la muntanya; en la superfície en titil·len espurnes enigmàtiques. La roca corroïda i grisenca al llarg dels mil·lennis agrests. Ara només paraules d'ocells en la contrada oculta, vida natural, brucs, baladres, garrofers, sentor de romaní, farigola, herba-sana, flairances que s'han d'empassar tota la pena del món.

El sol, escarceller de la lluna, l'esguarda sense adonar-se'n, fins i tot la menysvalora. Et fa pensar en aquells que s'agibellen el niu a costa teua, sense cap mena de penediment, i et lliuren a la intempèrie. Però saps del cert que mentre l'aigua salle per les serralades com una bestiola enfollida, seràs criatura que encalça els rierols a l'albada.

2 de març del 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.