Societat

Bresca deshabitada

LA REMOR DEL VENT

Brusqueja arena al matí, teulades esbalaïdes de solitud, argila escadussera entre cendra rogallosa, tarquim enfosquit. La ciutat llardosa vespreja i fa una pudor aclaparadora de fregitel·la. La malenconia del ponent que s'agibella moradenca sobre les guixades blanenques dels cirrus, els vehicles es congrien dropos a la porta dels habitacles, dormilegues i malmesos, com qui fa un pregon sospir d'alleujament, qualsevol dia hi podrien plorar. A sobre del balcó s'ha posat una cadernera que vol escalivar-te el pit, sobre l'ensotat aïllament d'una avinguda traülla un teuladí. Pares esment i el brogit del sol t'aconhorta l'esguard.

Enlaires la mirada i una finestra et deixonda remembrances, s'ha marcit lleument el jorn, i es reclina com una nafra d'enyorament entre còdols, els ulls brivalls d'un sol que tafureja amagatalls sense basarda. Hi ha garrofers amatents que desclouen els braons en l'ombria per guarir el redós que trepitgen els anyells del cel, hi espicassen clapes de tinta encarrellades, tirallonga de voliaines blavenques. El teu cor defuig els nínxols dels edificis urbans, es capbussa i xarbota entre l'herbam. No vols ser allà, on el desori de la gentada et colpeja mots emmetzinats, on s'esvaneixen certs personatges que t'han assagetat alguna vegada, ves per on, púrria que no s'estima la tendresa dels animals. Has llegit, no saps on, que les persones arriben a les nostres vides per un propòsit escrit en algun lloc, però, quin sentit té conèixer els infames del món? És necessari tant de dolor? Potser això els serveix als poetes i poc més. Les carrasques han d'arrelar a les muntanyes, perquè són fremiment de franquesa, no a les urbs que infanten monstres per calar foc a les arrels de la bonesa dels somiatruites.

Sembla que la metròpolis s'escaldufa sebollida entre el bromall de les falòrnies de qui no coneix el glatir de la sang. Als bastiments s'aglomeren corpentes sense rostre, sense ànima, i no saben habitar-los, molsa que enfarfega la bresca de l'esglai, on ningú no coneix ningú, éssers estranys i menystinguts. Tot i així la gaubança et rabejarà les pupil·les, d'una llambregada t'empassaràs la brusquina golafre que vol restar, fins i tot, al bell mig del migjorn, la vesània indestriable d'una engruna de goig.

7 de març del 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.