Societat

La balma del ruixim

LA REMOR DEL VENT

Hi ha una bellesa agònica en la balma de la pluja, com un últim llambrec que s'ho engaldeix tot. Ens cal endinsar-nos-hi, perquè els seus ulls ens esguarden com algú que ens amoixa amb una falòrnia i nosaltres, incauts, ens ho empassem. Ens afeixuguem amb sofrences que se'ns agarbonen, fiblades que ens acoren massa sovint el buirac que som, és per això que ens esdevenim garriga fimbradissa. I és que de vegades tenim la insòlita sensació que un Leviatan ens ho ha rapinyat tot, ens aixopluguem en els indrets que es desprenen del puniment del cosmos, i pensem que ja no podrem tornar a començar, a refer-nos del desbaratament, però que lluny que està aquesta percepció de la realitat que afaiçona els nostres corriols.

Els agrons esbargien l'esma del cossatge abrivat, malgrat el plovisqueig despleguen llurs ales grandioses on els cap tota la llibertat del món. Pels canals esbrancats d'aigua la quietud superba de la baluerna nebulosa de l'esplugabou, que contempla a la planura tota una volior de passerells a l'esgarriada. La Muntanyeta dels Sants s'ensuma la gelor al llostre, expandeix la solitud amable que li encatifa la mirada de gris, les oliveres branden pampes amarades a la ventada. Hui sí que sembla feréstega la contrada amb què ensopeguem, les roques s'espargien amb un capteniment de franctiradors que sotgen l'entorn. Els xiprers en formació salvaguarden la intimitat dels salzes, els peus ardits es trascolen una humitat llampant. No hem de restar enxubats a casa quan plou, perquè ens perdríem l'alenada de la boira, la besada més indiscreta. Ens enfarfegarem les pupil·les entremaliades i gormandes, les venes, la pell, amb l'univers de l'altra dimensió. Aqueixa flaire que no sabem des d'on ens assalta, una amalgama de fragàncies, dolcesa que s'encasta als narius i espetega als sentits. Els arboços del groc al vermell, la poteta de burro i el seu lila aigualit, la grogor del botó d'or, la sajolida que encara no ens ret la seua fragància. Els penjolls del llentiscle, l'aladern encara nadó, les tiges del lligabosc promeses per maig. Els marfulls emblanquinant la temporada de què frueix com si fóra una llicorella on esbarriar-se, la carrasca cabal i assenyada. L'herbam s'esparpalla al seu aire, insurrecte i sense fermall. L'esguard va del marró, amb totes les gradacions possibles, al verd i el gris del xàfec de l'embromat. Aquesta terra és nostra, li pertanyem, criatures corpreses, immensitat, petitesa; un garrofer roman esqueixat, se n'ha romput l'antiguitat. Per què una fusteria eixordadora ací? Allà a sota l'Ullal de Baldoví, l'Ullal dels Sants, el Filtre verd, la mar intuïda; ací l'ermita dels Benissants de la Pedra. El torb ens furguinya la còrpora, el moll de l'os, ens escorça els vials de la sang amb un tacte gebrat, ens escodrinya regions tendrals per tal de retrobar-nos humans.

És així com ens guarirem l'angina de pit, al bell mig de les planúries esbatanades, aüixats de la feram, deixatant-nos en la nuvolada i sent un glòbul en el somriure del plugim. Vetllarem els secrets que rauen en l'aroma silenciosa de l'espígol. És entre la salvatgina de les carenes on ens alliberarem, oblidarem i ens reconstruirem sense cap mena de recança.

24 de març del 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia