Societat

Bressolar l'aigua

LA REMOR DEL VENT

Percebre l'aigua en la sèquia, clissar un auró negre al vol, escolar-se com un grapat de brisa al matí; afaiçonar un bressol amb la mà per on s'esquitlla el ruixim; sentir un solatge obac resseguint-te els corriols de la sang. On pots anar que no se't crebe el cor? Si pogueres vèncer l'escorça del pit mentre guaites com la bresquilla envermelleix a pleret, amb la constància de cada jorn corprès per la grisor dels núvols. Les serralades palesen llur bellesa, tot i sabent que no s'emmirallen en cap esguard, la solitud és el país on s'hi esbardellen, i no sabem quina consistència les serva, ni com batega l'entranya que les peix.

El plany de les aus al migjorn espampola missatges inescrutables, s'hi desplega el plomissall dels agrons ascetes que esborrallen viaranys sota l'atzur, congrien l'udol del vent. Hi contemplen els bassals, tot enravenats i immutables, mentre nosaltres esdevenim volutes a la besllum. Un pare i un fill petgen el vorell del canal, enraonen sobre els peixos que acaben d'enxampar; un home ix d'un forn carregat de safates; la jove que s'inclina a recollir no se sap ben bé quina andròmina, i els cabells se li vessen solars i desbrocats. Les amigues cinquantines que conversen i riuen alhora, la complicitat d'una infantesa sempre present. Pepita “la gallega” i Luisa que aprofiten l'avinentesa per posar-se al dia sobre malalties; la veïna gran que camina lenta i que sempre parla amb tu. Una mare fa broma a la filla adolescent amb aqueixa mena d'ironia materna: “Ai! Maria, si et veiera estudiar alguna vegada sí que diria que ”a lo millor” aproves” De colp calent la notícia centrada en una universitat de Kenia, nom que fa evocar pel·lícules antigues, panorames superbs, immensos. Hui allà s'ha implantat l'horror, demà hi serà l'oblidança, el seu lloc l'ocuparan Nepal, Síria, Lampedusa, Boco Haram... Ací la desolació, un institut en sang, un heroi inconegut a qui aviat oblidem miserablement, potser hom diu que només era un mestre, i això no deu ser massa en aquest orbe desgavellat que païm. Com sempre, tragèdies llunyanes, i és que els nostres morts els tenim força acotats i no n'acceptem d'altres en la nostra estima.

Els homes amb corbata, venedors de fumarel·la, socarrimats sota l'escalfor del capvespre, voldrien tornar a casa, el món és massa inclement per a ells i ja no saben quines paraules empescar-se. Barrinaràs el blau, te l'amanyagaràs al si, llavors el torb de la tardor segrestarà el sol, potser un dia no podràs regressar des de l'abstracció en què t'endinses cada vegada més sovint. És l'hora de la solana sobre les façanes esporgades per la xardor, de restar en albaïna pensant el buit que ha deixat la gent del mercat matinal, la fressa ja n'esvaïda.

27 Abril 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.