Societat

Falciots negres

LA REMOR DEL VENT

Hui sallaves entre les llambordes, al bell mig de l'albor, tot i que al rerefons de l'anyil glatia un migjorn resplendent que s'escapolia per les clivelles de la calitja, una randa ablamada de sol incipient. Tot de falciots fumaven la brisa pregonant tamborinades insòlites, falçs que han de transfigurar l'orbe. I és que, com escoliar la gatzara dels estornells que s'abranda com una cantilena al capteniment del gregal? S'hi afuen intrèpids sota l'obagor d'un dia estrafolari de juny, s'esdevé una ballaruga a recer de les petites engrunes de llum, llàntia, trau de l'univers, allà on barrinem que ens esperen els nostres éssers estimats.

Hem suportat massa temps al si el despotisme d'unes mans malèfiques, la cendra s'esparpallava per les contrades amb la impunitat més barroera. Ignorem en quin moment ens adonàrem que tota lluita escomesa no ens duia enlloc, només bastíem els designis com un enfilall de fumarel·la que ens feia xixines el coratge. Any rere any ensopegant contra envans impossibles, però els envitricolls hi han estat un aprenentatge.

Llavors teníem aquella candidesa del començament, i la diafanitat d'una quimera primària. Menàvem la poesia com qui empeny una poncella a l'aixopluc d'un hivernacle, amb un esment de macip benastruc que vol palesar el seu fervor. Hem engrillonat una tirallonga de milers de quilòmetres pertot arreu del nostre país virolat i sofert, hem sigut pobladors dels llogarets més foragitats de les urbs, i també hem fruït del privilegi de copsar la lluïssor d'uns ulls que tot just acaben de descobrir que la poesia els enlluerna com una mena de pessigolles a l'ànima.

Imagineu, una escola d'adults, una dona gran que s'escolta els nostres versos com qui percep un retentir de dríngoles al cor. Potser tot això són esdeveniments gairebé anònims que no restaran enllistats en el registre d'activitats del cosmos .

Però ací continuem, encara resistim d'aqueixa manera amb què s'enterquen els corredors de fons contra “l'home de la maça”. Cobegem la levitat de les aus, la seua volada sobre l'esguard de la multitud, la nostra determinació consisteix a interpretar els matisos de l'òxid, reviscolar amb el plovisqueig, ser embriacs de la nitidesa. Ens enaigua allò que la mirada corprèn, una brama se'ns arramba des del prodigi enlairat, observem el silenci.

El vent ha resseguit cada estança que habitem, ha bugadejat els finestrals barrats que ens afeixugaven. Ara la nostra fortalesa és un infant cepat, i els corriols tenen una llibertat novella per encetar. Hui bleixarem com un pètal lliurat als embats del torb, perquè hem assolit la lleugeresa que ens cal per desafiar i esbordellar cada baula que ens delejava porucs.

17 juny 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.