JOAN MANUEL TRAYTER
CATEDRÀTIC DE DRET ADMINISTRATIU DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA
“La llei urbanística no ha funcionat on hi ha pressió”
Quins són els fonaments del dret urbanístic a Catalunya?
El sistema urbanístic català està basat en una premissa: el valor d'un terreny és zero, o molt poc, perquè és sòl rústic, i quan tu aconsegueixes transformar aquell terreny i aprovar un pla urbanístic que et permeti edificar, el valor del sòl el dóna aquest pla. El propietari ha de pagar les despeses d'urbanització, però això li repercuteix que el terreny val molt més i se li permet construir.
Són uns fonaments basats en les expectatives de transformació del sòl, no en la seva preservació.
Abans, els clàssics deien que un terreny val la seva extensió, no el que pots fer-hi. A partir d'aquí, la característica fonamental de la legislació catalana, com a mínim en la teoria, és que és fortament intervinguda pels poders públics. El 2002 es va comprovar que hi havia una sèrie de problemes, com la immigració, la depredació del territori i l'increment dels preus de l'habitatge. Això és va intentar resoldre amb una política molt intervencionista, obligant a fer habitatge protegit, evitar guetos o la proliferació desordenada d'urbanitzacions. Crec que és positiu, i molt diferent a la que es fa per exemple a Madrid o València.
La legislació urbanística és més dura aquí que en d'altres zones?
Sobre la lletra de la llei sí, però en la realitat no. La llei catalana és restrictiva, mentre que amb altres models es vol afavorir una baixada de preus de l'habitatge permetent que tot el sòl sigui urbanitzable. El que no està tan ben aconseguit és l'aplicació de la llei, perquè tots hem vist que on hi ha pressió urbanística, com a la costa, el sistema no acaba de funcionar. La teoria no es porta a la pràctica, i això són dades objectives. Diran que moltes barbaritats es va fer als anys 70, i és cert però només en part, perquè s'ha continuat edificant els anys 90 i els 2000.
Doncs què és el que falla?
Fallen diverses coses. La llei remet a l'autonomia municipal en moltes qüestions, i falla el sistema de finançament dels ajuntaments, que es basa exclusivament en el tema urbanístic. I aquí hi ha hagut un segon problema, que ha sigut la corrupció, que ha vingut perquè si tu marques la ratlla del sòl urbanitzable, la temptació d'engrandir el límit és molt alta. El polític que té la competència per fer això, veu que si ho fa hi guanya el promotor, el propietari, l'ajuntament..., i alguns poden pensar per què no hi guanya el partit, o veuen que allà hi guanya tothom menys ells, que són els que pinten la ratlla. I hi ha un altre problema, que és un mal endèmic, que és el poc nivell de preparació que en general tenen els regidors d'Urbanisme i els alcaldes.
Dóna eines la legislació urbanística per fer marxa enrere en projectes que atempten contra l'interès públic?
Hi hauria eines si hi hagués a Catalunya un sistema de control judicial àgil, ràpid i efectiu.
Perdó?
Això ara és impossible, perquè és un desastre. Quan hi ha un problema, i una entitat ecologista presenta una demanda per evitar una urbanització, la sentència que li dóna la raó probablement tardarà entre sis o vuit anys a sortir. Això vol dir que allò ja està construït, i s'ha venut diverses vegades. En canvi, a Alemanya un jutge pot dictar una mesura paralitzant una llicència o un procés en un dia. Per això són sentències inexecutables, primer perquè ja has destrossat el paratge natural a protegir, i després perquè hi ha complicacions legals enormes.