RUSÓ SALA KOPERDRAAT
CANTAUTORA
“En qualsevol moment podem canviar de rumb”
Com vas començar amb la música, et ve de família?
No, tot i que he acabat descobrint que tenia un avi que cantava, i el seu avi també... Vaig decidir que m'hi volia dedicar als 25 anys, quan de fet ja estava orientada cap a una altra banda.
Cap a quina banda?
Havia estudiat econòmiques.
Sona molt diferent...
Molt diferent, molt. La música estava latent, i no hi havia res que pogués cobrir el que està cobrint ara. Estava una mica desorientada, pensant en què podia treballar.
Realment, t'interessaven els temes econòmics?
Sempre m'han agradat els números, el meu pare és empresari... Quan vaig acabar Empresarials vaig continuar amb Econòmiques, però anava una mica perduda, i quan vaig acabar vaig dir: «Ja sé que m'agrada la música, i tiro per aquí».
Perquè si deies a casa, jo vull ser cantant?
Els pares aconsellen el que pensen que és millor, i que facis alguna cosa que et doni diners i estabilitat... Per mi, ha sigut molt maco decidir que volia dedicar-me a la música per tot al que m'he hagut d'enfrontar, de resistències primer meves, de pensar «quina bogeria estic fent?», i pels que t'envolten. Cada dia havia fer un pas més i anar demostrant a mi mateixa i a tots que això és el que volia fer.
Quines cares et trobaves quan deies que volies dedicar-te a la música?
En general a tothom li semblava molt maco, però íntimament la gent que em coneix més em deia: «Bé, dedica't a la música però tingues alguna cosa al darrere que et salvi». Això demostra que en qualsevol moment un pot decidir canviar de rumb, quan un veu allò que el fa vibrar i on encaixa...
Una recepta per a l'èxit és fer allò que t'apassiona?
Potser depèn del que s'entengui per èxit. El que s'entén per èxit en aquesta societat és fer diners, però el meu èxit és diferent, comença en allò personal i del dia a dia, d'estar content amb el que fas, a què dediques el teu temps...
L'èxit d'un cantant es mesura pels discs que ven?
La relació amb la música és íntima, ets tu i els instruments i el que estàs transmetent. No cal fer música a gran escala perquè aquesta relació es produeixi. Es tracta de decidir quin és el preu... N'has de viure, de la música? I si n'has de viure, com ho dissenyes i fins on estiraràs la corda abans que es trenqui? Jo el que tinc clar és que la música va amb mi. Poc a poc i bona lletra, però la recepta actual és tot el contrari: «Fes un gran salt que això et donarà diners». Quan dic que faig cançons em diuen: «Home, doncs vés a Operación Triunfo!» La gent té aquesta consciència que l'artista malviu i que hi ha d'haver alguna manera de guanyar molts diners, una via més fàcil, però a quin preu? L'enemic del músic i la cultura musical actual és aquest gran negoci, que no té en compte la música.
En què t'inspires per a les lletres?
És totalment vivencial, de fet el primer disc, La Ciutat imaginària, és aquell disc necessari, les cançons necessàries per sentir-me a gust dins la música... Quan penses que t'hi vols dedicar apareixen grans fantasmes, barreres que són dins teu, i has d'anar pas a pas... Al disc parlo d'una ciutat fosca i grisa, però que sempre pots trobar-hi un carrer que et porti fins el mar.