Successos

la contra

«Assassinada per unes cebes»

Periodistes d'«El Caso» homenatgen l'únic diari que va publicar crims durant la dictadura

En uns anys en què les graelles televisives estan monopolitzades per sèries, pel·lícules i programes sobre assassinats, morts i intents d'homicidi no està malament mirar enrere en el temps i observar el paper destacat que van tenir alguns mitjans de comunicació en la normalització de la crònica negra a l'Estat espanyol. La Guerra Civil i la posterior victòria dels franquistes va esborrar de cop del mapa la Segona República, els opositors... i les notícies de successos, que no interessaven al règim del general Franco. De crims, però, n'hi va haver, i molts, com el de la prostituta Carmen (1949), que venia carícies a polítics de l'època, i que va aparèixer morta per causes desconegudes. Els franquistes van ordenar que la notícia no sortís publicada i no es va publicar, tot i que tothom ho sabia. Aquells primers anys de dictadura van ser així. A falta de paraules escrites, les paraules orals i el boca-orella va reaparèixer com a gran eina (i única) de comunicació. És en aquest context de fals estat –per part del règim– i de l'estat real –que volien mostrar alguns sectors de la societat– que Eugenio Suárez, llavors un periodista del diari Madrid, va aconseguir que el règim l'autoritzés per fer una secció no diària titulada El caso de. L'èxit que van tenir les seves cròniques (Madrid es venia molt més el dia que hi havia algun succés) va fer que Suárez ascendís com l'escuma en la difícil professió de periodista i que el 1952 decidís obrir el setmanari El Caso després de pactar amb el règim que només publicaria un crim per setmana. Tot i la censura que exercia el franquisme (entre d'altres, en lloc de «cadàver mig nu» s'havia de dir «mig vestit» o en lloc de «pecho», «seno»), El Caso es va convertir durant gairebé quaranta anys en una publicació de referència per a tots els amants dels assassinats de l'Estat. Casos cèlebres com el del criminal espanyol José María Jarabo (va assassinar dos homes i dues dones, una d'elles embarassada) van catapultar a la fama el setmanari, que va comptar en les seves files amb periodistes tan il·lustres com Encarnación Margarita Isabel Verdugo Díez, Margarita Landi (1918-2004), Enrique Rubio (1920-2005), Josep Martí Gómez, Joaquim Roglan i Pere Costa Muste, que en la dècada dels vuitanta va dirigir la sèrie La huella del crimen. Els tres últims van recordar ahir, en una taulada rodona organitzada per la setmana Barcelona Negra 2009, el seu pas per l'històric setmanari. Davant d'un públic «veterà», Pere Costa va explicar, envoltat per la nostàlgia, que El Caso va ser la «primera publicació de l'Estat» en què va sortir una entrevista a un assassí. També va recordar un dia de l'any 1959, quan el setmanari va publicar el cas Jarabo. «Es van vendre tants diaris (uns 700.000) que el director va decidir regalar una caixa de puros al criminal. Jarabo, però, va ser executat poc després», explicava Costa. Els contactes que mantenia en una cerveseria amb policies del règim li van permetre treure exclusives. Ara bé, el gran cas va arribar el 1970 amb el Procés de Burgos, quan El Caso, gràcies a la perícia dels periodistes, entre ells Costa, va aconseguir entrevistes i fotografies de famílies de presos d'ETA.

Deixant de banda el sensacionalisme que destil·lava el setmanari, El Caso «va marcar una clara voluntat d'estil», segons Josep Martí Gómez, amb paraules censurades però amb dosis de literatura i amb titulars tan grocs com «Asesinada por unas cebollas» o una portada en la qual es veia una foto d'una dona assassinada i a baix l'arma del crim: un orinal. Aquest estil que va crear El Caso ha anat caient en decadència amb el pas dels anys, de la mateixa manera que el periodisme de successos, segons Joaquim Roglan: «El progrés tecnològic ha fet que els periodistes ja no surtin al carrer» va assegurar Martí Gómez. Mayka Navarro, especialista en successos d'El Periódico, ho va confirmar. «Cada cop hi ha menys periodistes en el lloc del crim. En un assassinat que hi va haver a l'Hospitalet només hi érem jo i una redactora d'El Punt.» La resta eren televisions, és a dir, espectacle del barat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.