Successos

La discreta presència del porter

Cada vegada en queden menys, però continuen sent un mètode efectiu per evitar robatoris a l'immoble on treballen

L'Eva diu que no necessita armes per fer la seva feina. «Només tinc un esprai per matar cuques», hi afegeix. I somriu. Però és que la seva sola presència és el millor mètode dissuasiu que existeix per evitar que els pispes s'escolin als domicilis de l'edifici del carrer d'Aribau de Barcelona, on treballa des de fa deu anys. L'Eva és una de les prop de sis mil persones que, encara avui, poblen les porteries i les consergeries de molts edificis de la ciutat. La feina de porters i conserges (els primers viuen on treballen, mentre que els segons tenen el domicili en un altre edifici i només acudeixen a la porteria en horari laboral) és netejar l'escala, repartir la correspondència i guardar les claus dels comptadors de llum, gas i aigua; però alhora duen a terme una tasca molt més silenciosa i invisible, però vital per a la seguretat dels veïns: controlar qui travessa la porta d'entrada a l'immoble. «Els que surten no m'importen; els que entren, sí», resumeix la Rosa, portera d'un bloc de pisos del carrer de Roger de Llúria, a la frontera entre Gràcia i l'Eixample, des de fa tretze anys. «I és que des d'allà fins aquí, mano jo», assegura la Rosa, abraçant amb la mirada l'espai que va de la porta del carrer al seu petit mostrador, a l'interior del vestíbul.

L'ofici de l'Eva i la Rosa és tan necessari com discret, però està condemnat a extingir-se, ja que per motius econòmics cada any hi ha més comunitats de veïns que decideixen prescindir dels serveis d'aquests professionals. «L'ofici desapareix perquè el volen fer insostenible, no perquè ho sigui, perquè l'esforç econòmic que suposa mantenir un porter en un immoble, comparat amb els beneficis que aporta, és mínim, si es divideix entre tots els veïns», resumeix Rogelio Pérez, veterà president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes. Pérez és un home de 79 anys que ha estat porter d'una finca del carrer de Balmes durant 40 anys. Enamorat del seu ofici, parla d'un passat mític però real en què «cada porteria s'encarregava de fregar el seu tros de vorera», i en què «serenos, policies i porters formaven una xarxa tan atapeïda que pràcticament res escapava al seu control». Entenent aquest «control» com una cosa positiva per a la seguretat i el benestar de les comunitats de veïns, el president del gremi lamenta l'actual falta de relació entre les forces de l'ordre i aquests professionals de la frontera entre l'àmbit public i el privat, que ell representa. «Al seu moment, vaig proposar a l'alcalde Maragall que promoguéssim reunions periòdiques entre els porters i la policia, i encara estic esperant una resposta», s'exclama. «Seguiré insistint», hi afegeix.

A principi del segle passat hi havia un porter o una portera a gairebé cada edifici de la ciutat. Un reial decret del 1908 declarava obligatòria la seva presència. Una de les seves missions era impedir delictes contra la propietat i les persones de l'edifici; es consideraven agents de l'autoritat i tenien l'obligació d'informar la policia si detectaven moviments sospitosos o indicis de delictes a la finca. Avui aquest paper de garants de la seguretat és més efímer –ja no consta enlloc que hi estiguin obligats–, però igualment efectiu. Ningú millor que ells per controlar les entrades i sortides, i actuar com un efectiu mètode dissuasiu que evita l'entrada de persones indesitjades a la finca.

L'estudi de l'antropòleg Joan Bestard Les porteries de Barcelona. Entre l'espai públic i l'espai privat, publicat per la Universitat de Barcelona el 2007, en va comptar 6.686. Tres anys després en queden menys de sis mil. L'aparició dels porters automàtics ha restat protagonisme a aquests discrets professionals; així ho apuntava Bestard, que també afirmava que «sense la mirada distant del porter ara els carrers de la ciutat apareixen més insegurs i més anònims; no hi ha la mirada que crea comunitat ni la paraula que crea sentit de coneixement entre persones que són per definició anònimes, encara que veïnes». Actualment només un 30% dels edificis de la ciutat de Barcelona tenen porteria (sobretot als carrers Aribau, Balmes i Muntaner, i a Pedralbes). En el passat n'hi havia en un 90%.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a