Càstig exemplar al racisme
A la tres
Madrid és en el punt de mira per un doble episodi que ha coincidit en el temps. D’una banda, la UEFA ha sancionat l’Atlètic de Madrid amb la clausura del Manzanares. El tancaran tres partits de Champions pels incidents del partit contra l’Olympique de Marsella. Aquella nit, el president marsellès va denunciar els crits d’ideologia neonazi contra els jugadors negres del seu equip. D’altra banda, la Federació Anglesa de Futbol ha declinat l’oferiment de disputar un partit contra Espanya al Santiago Bernabéu perquè el considera un estadi racista. El motiu? Que en l’última ocasió que hi van jugar, l’afició espanyola no va parar de fer el crit del mico a l’extrem Wright-Philips. Negre, esclar.
Deia Albert Einstein que “és més fàcil trencar un àtom que un prejudici”. Al pas que anem, Madrid quedarà com el que no és: la capital europea de la xenofòbia. La sanció a l’Atlètic potser és justa. La llufa a tota la ciutadania, no. A més a més, l’etiqueta racista que se li està enganxant a Madrid la perjudica en la lluita pels Jocs Olímpics del 2016.
En aquest sentit, no va ser innocent que la premsa sensacionalista britànica (aquella que no pots llegir durant l’esmorzar perquè t’esquitxa cada vegada que gires full) magnifiqués els incidents del Santiago Bernabéu per anar minant les possibilitats de Madrid en la nominació per a uns Jocs que, al capdavall i pels pèls, es va endur la candidatura de Londres. Curiosa paradoxa. Mentre els Estats Units estan a punt de tenir el seu primer president negre, Europa encara ha de castigar de manera exemplar els crits contra els futbolistes africans. Espanya, en canvi, no només deixa de penalitzar les aficions que tenen conductes inadmissibles, sinó que la Federació Espanyola, i bona part de la premsa, gairebé van convertir Luis Aragonés en un heroi en l’episodi en què excitava el futbolista Reyes dient-li “negre de merda” al Thierry Henry. Cadascú recull allò que sembra.